Una inscultura al Pago

Va ser un clar matí de dissabte, d’aquests matins d’hivern que deixant llast sense manies, posen proa a una primavera que endevinen propera, com si no  tinguessin la paciència d’esperar-se.  Sortir de casa. Dinar a fora, a qualsevol lloc d’aquestes muntanyes properes i modestes, ufanes aquests dies, de pell treballada per vells solcs  de supervivència, de boscos rics de vida, bells, proveïdors del carbó de casa: barreja d’alzina i pi per a la cuina, alzina a la llar. Alguna clariana mostra encara aquell redol grisós que  la carbonera va deixar del cremar d’anys i panys. La terra, esterilitzada, marca el límit amb la vegetació com l’asfalt de la carretera marca el límit amb l’herba. Tot amb tot, herba de poca arrel ja anuncia que el procés acabarà un dia o altre per esborrar-ne el record. Vam anar on aquells camps i boscos van anar deixant pas a la vinya. Més ben dit, van tornar a recuperar el domini de la vinya que molts, moltíssims anys enrera, una desgràcia dita fil·loxera havia fet desaparèixer. I és que tantes i tantes coses van i tornen, com l’ondulació persistent, tossuda, de les onades. La burreta -el cotxe- lligada a tocar del restaurant on dinarem. I un passeig per un camí qualsevol que surti del petit nucli del Pago per anar enlloc. Sí, per anar enlloc, però per tornar al punt de sortida. Avançar per avançar, per anar afegint fotogrames en una pel·lícula que no té altra argument que la retina curiosa, que l’oïda amatent, que el tebi solet a la pell. Camí còmode. Herbes florides a tocar. Alguna boira alta tapa el sol i el destapa en un joc innocent. Però no hi torna, com si l’haguessin renyat. Ara no cal gaire tros per a fer enrabiar els meus peus que, impertinents, m’urgeixen a trobar un lloc on seure. Les roques, aquelles roques d’un gris ben definit però que sembla cercar la blancor, hom diria que hi han estat posades expressament, com una surgència puntual a costat dels camps. M’agrada el tacte de la roca. De les roques, com m’agrada el tacte de l’arbre. Quan diuen que aquest té vida i la roca no, sempre penso que falla aquest concepte de vida. La mà, passejant-se per la pedra nota una forma diferent. M’aixeco i m’hi fixo: és l’inscultura d’una creu. Ben clar. Una creu gravada a la roca. Té l’espai més blanquinós, com si hagués estat protegit de la intempèrie. O com si fos acabada de fer. Potser hi havia hagut una creu de fusta o de ferro que hagi estat retirada. Vés a saber. Hi ha moments en que la resposta m’és el de menys. No perquè no m’interessi, però hi ha moments que m’estimo més la permanència de la pregunta. Tal vegada com l’autor d’aquell dibuix que temps ha vaig veure, ara no recordo on, on una figura humana feta amb un carbonet magistral,  es torçava adquirint la forma precisa d’un interrogant. L’interrogant que em planteja, silenciosa, al solet d’aquest matí d’hivern encara, la inscultura d’aquesta creu. Com un fet rellevant, com una pregunta oberta, en prenc nota al meu quadern de bitàcola.

0 related articles.