**** Dent de la Llardana (3.085m), recuperant els orígens
Setembre 2018 El 28 de desembre del 96 trepitjava el meu primer tres mil, el Posets. Era un d’aquests dies d’hivern de fred rabiós, però tan nítid que semblava que només calia allargar la mà per notar el fil tallant de les arestes. Desconeixia que la bellesa pogués ser tan simple, només blanc i blau apropiant-se d’un paisatge on totes les sensacions eren noves.Llevat de les botes, la resta de material era prestat, el refugi d’Angel Orús encara era una petita construcció fosca i humida engolida per la neu, però no recordo cap ni una d’aquestes incomoditats, tan sols l’alegria de l’aventura. L’experiència em va enganxar de tal manera que perdre’m pels cims del Pirineu es va convertir en sana addicció. Mai m’ha agradat col·leccionar objectes, de què serveix tenir l’espai envaït per coses que ja han fet la seva funció. En canvi col·leccionar aquests cims agermanats per la cota dels tres mils metres m’emplena l’esperit sense fer gens de nosa. És com un joc al que li he agafat el gust, però com a tal a vegades queda relegat per la intensitat d’una nova joguina.En aquest cas ha sigut la verticalitat de les parets la que m’ha mantingut allunyada dels cims més alts, però el mapa del desig on cordals de blau bromós es desdibuixen en l’horitzó ha mantingut intacta la seva aura. Sempre ho he dit, jo vaig començar trepitjant cims, l’escalada és sobrevinguda, una conseqüència de voler anar sempre un pas més enllà i que s’ha revelat com el complement perfecte per gaudir a fons d’aquestes muntanyes.Així que; com pot ser que faci ja quatre anys que no trepitjo cap tres mil! Ha sigut pensar-ho i sentir una enyorança que m’ha empès a rescatar la meva llista de cims. De fet no calia, tenia clar a quin volia anar, el Dent de la Llardana, formidable ullal que s’alça com un bastió inaccessible a tocar del Posets i únic pic que em faltava d’aquest indret.Als bons records se li suma la part pràctica, serà la prova perfecte per comprovar si tinc recuperat el dit del peu que m’he trencat aquest juliol. Dit i fet, em calço les botes a Eriste i enfilo els gairebé mil metres de desnivell que em duen al nou refugi d’Angel Orús (2.148m), un edifici sense sentit ni estètica que ha engolit el vell ja fa un grapat d’anys.Per sort, la gent que hi ha fent travessa o ascensions té tot el caliu que li manca a aquestes parets enrajolades. L’endemà toca matinar, activar cos, ritme tranquil i deixar-se portar per la cadència d’un paisatge que va desgranant meravelles, agulles de Forcau, gorgues de la Llardaneta, ibons i crestalls, més un cel farcit de núvols que pugnen per imitar el relleu del massís.Els grampons fan cruixir la neu de la Canal Fonda i com qui no vol la cosa ja sóc al coll de la Dent (3.015m), al meu davant apareix la seva silueta francament imponent. Si no et deixes impressionar per la seva arrogància és senzill endevinar-li el punt dèbil. Un flanqueig curt, aeri i un pèl exposat per les grades herboses del flanc esquerre et deixa a l’aresta cimera.Tan sols has de girar-te per contemplar com el Posets desplega les seves arestes, Espadas, Bardamina i Paúl l’esguarden impassibles. Estic sola, tot aquests espectacle és tan sols per mi i de nou em sento afortunada d’haver trobat aquests cims al meu camí.El Dien de Llardana o Tucón de la Canal (quin nom tan sonor, m’encanta) ha estat un retorn a un Pirineu que tenia una mica oblidat i per mi ha tingut un punt simbòlic. Retrobar-me amb el Posets m’ha portat tants records, que m’he fet el ferm propòsit de no deixar passar massa temps abans no torni a trepitjar aquests cims!PD: Deixant de banda la qüestió simbòlica aquesta ascensió tenia també un vessant pràctic, testar si el dit del peu trencat s’havia recuperat prou bé. Només puc dir que objectiu complert, el dit perfecte, s’ha cruspit desnivell, pedres i neu immutant-se lo just. Espero que en breu hi hagi notícies des de la vertical!
