Els ibons de l'Arriel i de Respomuso (i la pujada al Palas que no va ser)
De vegades, l’alta muntanya no s’imposa tant per la seua alçada com per l’actitud: té aquella superioritat natural dels llocs inaccessibles, que no demanen ser contemplats, sinó obeïts. El nostre objectiu —un d’aquells noms que la cartografia escriu en negreta i que alguns alpinistes es tatuen, literalment o no— era el Palas. Però el Palas, com passa sovint amb aquestes eminències granítiques, no tenia cap intenció de ser pujat. I nosaltres, ben mirat, tampoc teníem cap intenció de pujar-lo si les coses es torçaven més del compte...El dia comença amb aquella energia desmesurada que acostuma a tenir la gent que s’ha llevat massa d’hora. Una eufòria matinal lleugerament impostada, com si l’ànim volguera dissimular —amb un entusiasme fora mida— que, de fet, ens hauria agradat quedar-nos una estona més entre llençols. A canvi, el bosc, verd i humit, ens rep amb olor de molsa, de fusta remullada i de pluja que encara no ha acabat de caure.La SarraDes del pantà de la Sarra, al fons de la vall de Tena, s’enfila una senda —part del GR-11— que acompanya fidelment el riu Aguas Limpias. El camí és net, ben traçat i molt transitat. Pugem entre avets i blocs de granit entapissats de molsa, en una mena d’escenografia pensada perquè hi passen excursionistes. El riu remuga al costat, amb aquella veu constant i hipnòtica que, en qualsevol altre traçat, et faria passar de llarg sense adonar-te’n. Però aquí no: la traça és clara, les fites hi són, l’aigua marca el ritme. Tot és al seu lloc. No cal pensar-hi gaire —només cal caminar.Prompte assolim el Pas de l'Onso. I quasi sense adonar-nos-en, superem la drecera de l'Arriel. I després de banyar-nos els peus irremeiablement, guanyem l'esplanada del Plano Cheto, una replana ampla, oberta a ponent i llevant i custodiada per gegants de granit: l'Arriel, les Frondelles i una parella de garmos: el Carnicero i el Pipós. Una cascada perpètua —d’aquelles que semblen haver estat sempre allà— cau des dels ibons de l’Arriel i imposa la seua llei: a partir d’aquí, tot és aigua. Aigua en totes les formes: estancada, corrent, penjant, infiltrada, amagada entre les pedres.
Powered by WikilocEn fregar les parets del Frondella, topem amb una drecera. El camí principal —clar, net, indiscutible— continua cap a la dreta, en direcció al refugi de Respomuso. És la ruta natural, la que segueix tothom, la que convida a caminar sense dubtes. El sender dels ibons de l’Arriel, en canvi, s’esmuny per l’esquerra. No té l’aire decidit de l’altre, però un senyal afirma que és per allà. Ens ho creiem. I, què hi farem, tombem a l’esquerra, encabotinats encara amb la idea de pujar al Palas. Una idea que, com tots els somnis de muntanya, acabarà, malauradament, en una retirada digna. Però això, encara no ho sabem.La Mallada dels Arriels. A la dreta, l'ArrielLa pujada als Ibons —que en el mapa sembla ordenada, gairebé lògica— pren ben aviat aquell aire difús i contradictori tan propi de les coses de la muntanya. Prompte —o no tant, perquè això de mesurar el temps amb el rellotge a la mà és cosa de gent amb pressa— s’assoleix una ampla esplanada: la Mallada dels Arriels. És un indret ampli, de verd clar i herba escarida, amb l’aire de lloc on els ramats ja no hi passen però els records sí.El Balaitús ja s'hi albiraTornem a trobar el barranc de l’Arriel, que fins aleshores havia anat fent la seua —avall, com sempre fan els torrents. Les fites de pedra, tan entusiastes com malicioses, conviden de seguida a creuar el curs d’aigua. Però aneu alerta, que allò és un embolic. Sendes que van, altres que tornen, pedres que semblen camí i camins que semblen pedres.Amb tot, no hi ha pèrdua possible. La gent, quan es desorienta, diu que tot és molt complicat, però després, ves per on, tots acabem arribant al mateix lloc. I així passa també aquí: totes les dreceres desemboquen al mateix punt: una pedrera desgastada, trencada, incòmoda com un sofà antic.L'encreuament del camí...
