Els búnquers que no dispararen mai: la Línia P i el paratge de Santa Elena
—Ets comunista?—No, soc antifeixista.—Des de quan?—Des que vaig entendre el feixisme.Això va escriure Ernest Hemingway a "Per qui toquen les campanes". Hui fa 126 anys que va nàixer. Encara ressona.Caminant pel Pirineu, entre pins, pedres i boires que no acaben de marxar mai del tot, un s’hi pot trobar —sense voler— amb unes construccions de formigó, mig tapades per l’herba; com si el paisatge, per vergonya o desinterés, les haguera volgudes soterrar. No són barraques de pastor, ni cabanes de carboner, ni res que tinga a veure amb la vida. Són boques fosques, cicatrius, ferides, ulls oberts entre el formigó pensats per disparar, no pas per veure.N’hi ha de tota mena: des de búnquers menuts i arraulits fins a construccions aparatoses amb galeries interiors, troneres apuntant a tot arreu i parets de més d’un metre de gruix. Les trinxeres connecten les posicions com un sistema nerviós excavat a la pedra, i entre una cosa i l’altra apareixen nius de metralladora, refugis semisoterrats, punts d’observació i passos de comunicació tallats a cops de pic. Tot pensat amb un ordre obsessiu, traçat amb aquella fe cega que tenen els règims quan construeixen per por. Tot plegat, més que una defensa, sembla un monument a la desconfiança. A la vigilància inútil. A les guerres que no van arribar, però que, per si de cas, ja havien deixat la marca.Búnquer del camí de LanuzaTotes aquestes construccions formen part d'això que en diuen la Línia P —de posicions pirenaiques. La gran muralla que Franco i els seus devots van decidir aixecar quan ja feia anys que tot s’havia perdut, com un xiquet que aixeca el paraigua quan la tempesta ja ha passat. Centenars de búnquers, trinxeres i nius de metralladores repartits com un rosari de formigó al llarg dels Pirineus. Una obra faraònica, absurda i, sobretot, inútil.Búnquer camí de PanticosaConstruïda —diuen— per defensar la pàtria d’una invasió. Però tothom sap que la por no venia de fora, sinó de dins. No temien l’estranger: temien els vençuts. Els exiliats. Aquells que havien hagut de fugir d’una guerra començada pels mateixos que la República havia escoltat, i que no van saber acceptar el resultat. Per això van fer servir soldats obligats, i presoners. Molts d’ells republicans. Els feien picar pedra per protegir els mateixos que els havien vençut. Una escena que només pot concebre’s a Espanya, on les paradoxes no són una excepció, sinó una tradició d’estat.Interior d'un búnquerHui dia ningú no vigila des d’aquests forats. Els nius de metralladora han acabat plens de pinassa i de silenci. Però la presència hi és. Un silenci pesat, de memòria no dita. Com si cada búnquer fora un record concret d’allò que no es va voler reconstruir: no la frontera, sinó la dignitat. I encara ara, quan hom s’hi atansa, pot sentir la veu bruta del ciment, la veu dels qui treballaven amb fam i fred mentre els de dalt, ben abrigats, dibuixaven línies imaginàries sobre un mapa, decidint a quin revolt s’havia de morir per la pàtria. La Línia P no defensa res. No ho va fer mai. Només defensa la idea que el poder, quan té por, construeix. Però construeix en fals. Amb pedra, sí, però sense ànima.Trinxera del camí de la Hoz de JacaPerò la trinxera és allà, oberta com una esquerda. I com que som aquí, decidim endinsar-nos-hi. No cal fer gaire esforç: és un camí estret, tallat a la roca, que s’enfila suaument com si encara esperara el pas d'algú. A dins, l’aire és més fresc, més quiet. El silenci pesa. Hi entrem com qui no vol fer soroll en una casa abandonada, amb aquella sensació incòmoda de trepitjar un lloc que no et pertoca. Les parets, gastades pel temps, encara conserven algun rastre de formigó, algun clau rovellat, alguna fusta malmesa. És un túnel sense història escrita, però ple de coses que es poden imaginar.Fort de Santa ElenaRemuntem una lloma i, de sobte, apareix el fort de Santa Elena, discret però ferm, com un vell guardià que no ha abandonat el seu lloc. La construcció,...
