Sobre el projecte de regeneració de la platja de l'Auir de Gandia
Devia ser cap a finals de l'estiu de 1793, quan el benvolgut, curiós i il·lustrat botànic Cavanilles va visitar la Safor en el transcurs de la seua tercera i darrera expedició per terres valencianes. Els seus treballs, així com els realitzats anteriorment per cronistes com ara Gaspar Escolano o naturalistes com William Bowles, ens han deixat un llegat únic per conéixer --de vegades només amb matisos, de vegades amb informació acurada sobre la geologia, la botànica i l'agricultura-- com eren les terres que habitem i, conseqüentment, els grans canvis que han experimentat fins hui.El lector o lectora de les Observaciones se sorprendrà quan, en arribar Cavanilles al litoral gandià, descriu gràficament una menuda devesa, una estreta i llarga línia d'arena, una restinga entre el mar i la marjal. Terra destinada a la pastura, i representada amb una pineda vora mar. Cap a l'interior, una marjal, amb tot de bassetes o ullals d'aigua dolça, connectats amb séquies per on desguassa l'aigua i que el fan, fins a cert punt, navegable. Seria per aquest motiu que el 1666, la duquessa de Gandia Maria Ponce de León, vídua del novè duc Francesc de Borja, va organitzar un passeig en barca per aquestes aigües dolces per a la infanta Margarida d'Àustria, que arribava a Gandia en un llarg viatge des de Madrid a Viena, per celebrar un matrimoni pactat que la faria emperadriu del Sacre Imperi. Aquest esdeveniment, a més de fer palesa la importància del ducat de Gandia en aquell moment, també posa de manifest el valor paisatgístic que ja tenia la marjal i els seus ullals.Però la percepció dels valors d'aquest espai natural ha anat canviant al llarg del temps, així com ho fa el vent, i arribà el moment en què les zones humides foren considerades insalubres i improductives. Una visió reduccionista que concep el territori únicament com un mitjà per a l'obtenció de benefici econòmic. Aquesta trajectòria de dècades arribà al zènit en els 60 i 70, quan el règim franquista subhastà, en diferents fases i per un preu irrisori, uns terrenys que històricament eren de domini públic. La compra dels terrenys comportà immediatament unes transformaciones agrícoles per a la seua dessecació, que causaren greus problemes en els fluxos naturals de l'aigua i en els seus ecosistemes. Prompte però, es veuria clarament que el "Plan Especial de la Dehesa de Borja", iniciativa de l'empresa Rústicas, S.A. de l'any 1972, projectav deixar-se de melons, pebreres i arrossos, i transformar aquests cultius en una gran collita d'apartaments, al voltant d'uns 10.000. La proposta no fou aprovada per l'Ajuntament de Gandia: desconeixem els motius, perquè desestimar una proposta així era una cosa absolutament improbable en aquells temps.L'aparició, finalment, en la dècada dels 70, de les primeres organitzacions de caràcter ecologista o conservacionista en la Safor, va jugar un paper clau en el canvi de paradigma que ha aconseguit que, molt lentament, la importància intrínseca del medi natural deixe empremta en l'escala de valors col·lectiva. Queda ja molt llunyà aquell juny de 1986, dos dies després de la nit de Sant Joan, quan els membres del Grup d'Estudis Mediambientals de la Safor (GEMAS) registraven una queixa a l'Ajuntament de Gandia --que no era la primera, ni molt menys-- després d'observar que els operaris que netejaven l'arena de la platja de l'Auir abocaven les deixalles recollides de la festa a l'interior de la zona dunar colindant. O la proposta, en el debat per al primer PGOU de Gandia, d'instal·lar un abocador al costat de l'Alqueria del Duc --on ara es vol construir un càmping de luxe en un ecoresort (sic)--.Ara, aquests fets greus, amb el tamís del temps queden com difuminats i un tant innocents --eren els signes del temps, encara--. Ja no és així d'innocent, en canvi, el tropell d'agressions a l'Auir dels primers anys de segle, començant pel 2006 --contra el signe d'un temps que ja havia canviat--, quan les Corts Valencianes voten en contra de la proposta per declarar...
.jpg&w=320&h=180&zc=1)
