Un Bastiments... palmeru
Dissabte, 27 de juliol 2013Queralbs (Ripollès)35-40 kms. - 10h.Cada any, coincidint amb un cap de setmana en el que els Castellers de Vilafranca no tenim actuació, uns quants palmerus, una de les colles que hi ha dins la Colla, surten a la muntanya per a conquerir-hi alguns cims emblemàtics o que despertin la seva curiositat. En el seu currículum, ja hi ha la Pica, Aneto, Canigó... aquest any se'ls havia posat al cap pujar el Bastiments i es clar, de seguida m'hi vaig oferir per acompanyar-los i obrir-los camí. Aquest passat dilluns ja hi vaig fer el recorregut per a no fallar-los i comprovar l'itinerari, segurament, perquè després, m'ho retreurien tota la vida.Tenim reserva al refugi de Coma de Vaca per a sopar i dormir el dissabte al vespre, la sortida de la Vila no pots ser més aviat de les dues, és el que ténen els botiguers, però mirem de quadrar horaris i confeccionem el timming... sortida 14'15, sobre les 4 un platet combinat al mític Bar Gusi (ja m'encarregat d'avisar-lo) i a quarts de sis, mirar d'arrencar de Queralbs per a ser a quarts de vuit al refugi, hora en la que, puntualment, dónen el sopar.Al Bar Gusi, els encanta, el tracte, el menjar, el "Santuari"... només entrar a la barra, hi ha l'Abuelo i senyora i l'Avi Mena a qui feia molt de temps que no veia, de fet és extrany anar al Gusi i no trobar cap conegut. Al David, l'Abuelo, el fa baixar expressament ja que li portem uns obsequis, un mocador casteller dels Castellers de Vilafranca i per altra banda una foto meva de l'arribada del Tor des Geants que tant de temps feia que restava pendent.La fem petar, ens tirem fotos, tornem a comentar la jugada mentre es bada veient el racó del número 1, del Messi de les muntanyes. El timming s'ens en va, tot i la rapidesa en servir-nos, el rellotge córre ràpidament, per tant, acomiadamenta general i cap a Queralbs que n'és Festa Major. Bon aparcament al costat de la Plaça, indret idoni per quan arribem pel camí vell del cremallera, per a remullar-nos i canviar-nos com Déu mana i presentar-nos amb un mínim d'higiene a dinar a Ca l'Anna, a Ventolà.Els quatre membres de l'equip que intentaré portar a bon port i que s'ho passin de primera descobrint nous indrets, tot ensenyant-los les muntanyes que ens envoltaran, són, d'esquerra a dreta vers la primera fotografia, en Carles Roca, potser físicament el més límitat, però tossut i disposat a disputar-li el cim a qualsevol de la resta. L'Edu Vallès, atleta de curtes distàncies, és qüestió de temps que debuti en una marató, sigui de muntanya o d'asfalt. Jordi Oller, potser el més muntanyenc, portant des de fa temps, una gran evolució en aquest terreny. Xavier Escribà, en dos anys de dedicació, ja està sobre les 3h.20' a la Marató de Bcn, una de les evolucions més bèsties que he vist mai. Tots ells amb uns mínims muntanyencs per afrontar, amb un cert respecte, la llista de muntanyes que s'han pretès conquerir.Ràpidament desfem el kilometret d'asfalt que ens deixa a les portes de Daió, ple de cotxes, no haguéssim pogut aparcar-hi, amb menys gent de la que em pensava mentre algun no deix de remullar-se al riu. Corriol amunt, ritme pausat tot obrint camí, visita al Salt del Grill i els primers...OoOohhh, jajaja... semblem pixapins!!!! Tanmateix per allà hi volta el fill Codina tot entrenant-hi, que retorna cap a casa amb males sensacions.El Roca comença a remugar, no peta fi, si acabem de començar, penso, però la veritat és que està blanc com el paper de fumar. Miro de que poguem arribar al pontet que creua el riu i passes a l'altre banda de la muntanya, on hi ha algun raconet per a refrescar-s'hi. No ho dubta, llença la motxilla al terra i es fica, estirat, de cap a l'aigua, davant la sorpresa de tres excursionistes que estan reposant en el lloc. Sembla que revifa, potser a dinat massa ràpid i es pensa que pot ser una mena de tall de digestió, una digestió que no ha tingut temps de realitzar-se correctament.Podem seguir la ruta, amb una clara millora del Rokita, amb alguna que altra ensopegada, amb xerrameca...