Aven d'Orgnac. La síndrome de Stendahl
Segons la wikipèdia: “La síndrome de Stendhal és una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions quan l'individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística”. El primer cap de setmana d'abril anem a l'Ardèche (França) amb dos cotxes: Arantxa Aguilar, Fèlix Alabart, María Cerón, Prudenci Gatell, Josep Herrerías (el líder), Cristóbal Ortega, Siscu Rise, Jorge Sánchez i jo. A mes de pertanyer als nostres diferents clubs tots ens trobem sovint en el grup “Cueveros” de Facebook, que, amb 400 integrants, així, mig en conya, s’està convertint en un potent col·lectiu d’espeleòlegs repartits entre totes les diferents autonomies de l’estat espanyol.Dissabte a primera hora ens plantem a l’entrada d’una de les cavitats turístiques mes importants de França, l’Aven d’Orgnac. Els que ja havíem tingut l’oportunitat de fer el recorregut habilitat avui encara gaudirem mes perquè ens ficarem a la part no turística, per travessar un seguit de grans sales amb concrecions gegants, un ventall d’escenaris grandiosos amb alguna gatera interessant, grimpades enfangades relliscoses, indrets aïllats amb delicades excèntriques. Un paradís per la contemplació i una bogeria pels fotògrafs.Aquesta mena de visita esportiva es fa obligatòriament amb un guia i s’ha de pagar, però l’opinió de tots els qui varem anar i de mes gent que també ha fet aquest recorregut espeleològic guiat es coincident: la considerem molt recomanable, perquè realment costa trobar una cavitat on, durant una estada d’unes 8 o 9 hores, es frueixi de tanta bellesa amb tants racons i panoràmiques espectaculars, un darrera de l’altre gairebé sense espais entremitjos irrellevants. El volum extraordinari dels salons i dels massissos estalagmítics em recorden el gegantisme aclaparador del carst tropical. L'inconvenient d'aquesta visita es que es fa un recorregut llarg que obliga a no entretindre's massa i no permet fer mes fotografies que les de tipus reportatge ràpid, sense temps per treure el trespeus ni fer combinacions mínimament complexes de flashos o Scurions; amb la qual cosa no es poden captar amb tota la seva grandària els importants volums i els colossals espeleotemes. A les 9 del matí tenim tot Orgnac pels espeleòlegs perquè encara no han arribat els turistes. Ells, encara que no tant como nosaltres, també gaudiran d’un espectacle excepcional: la part turística de l’avenc mereix la pena. Aquesta magnificència permet entendre l’enorme interès que despertà en el seu descobridor, Robert de Joly (1887 – 1968) l’inventor de l’escala elektron i impulsor de la làmpada d’acetilé i dels bots neumàtics entre d’altres innovacions. Es considera que va ell qui va establir la sistemàtica per l’exploració espeleològica moderna pels voltants dels anys 30 del segle passat que va contribuir a la popularització de l’espeleologia i va perdurar fins a començaments del anys 70.Els espeleòlegs liderats per De Joly van descobrir Orgnac a l’agost del 1935. Baixant un pou de 50 metres accediren a la seva immensa sala inicial de 125 x 90 metres i mes de 30 d’alçada a la que segueix un altra de 250 x 125 i de 17 a 40 d’alt, des de on emprengueren l’exploració del conjunt de gran sales i galeries. Ja el 1938 es començarem els treballs d’acondicionament, amb l’excavació d’una galeria descendent per que els turistes evitessin la vertical d’accés i al 1939 s’iniciaren les visites. El 1965 s’inaugurà l’ascensor que puja en pocs segons des de la cota -120 (Salle Rouge, punt final de l’avenc), per tal d’evitar al públic l’esgotador ascens a peu a la superfície. Des del 2004 es distingit com a “Gran Site de France”, essent de moment l’únic fenomen endocàrstic integrant d’aquesta prestigiosa llista de poc mes de 40 dels millors espais naturals protegits de França, amb els seus 5 Km de galeries i mes de 140.000 visitants a l’any.Nosaltres recorrem les primeres...
