Le Trou Souffleur de Salindre
Oh! Aaaah! Uaoooo!!No, tranqui, això no es cap web porno que hagis picat per error (de les que tens emmagatzemades a l'historial del teu Google). Això es encara l'EspeleoBloc. I així es com ha de començar un apunt que vol parlar del Trou Souffleur de Salindre.Perquè aquesta petitíssima cova al departament del Gard a França conté una aglomeració bestial i variadíssima d'excèntriques d'aragonita. Quan superes la seva modesta boca i baixes un curt ressalt, reps una sorpresa agradable, una gran sala descendent just per sota de la superfície, però, a mida que t’acostes a les parets, els teus ulls s'obren com taronges. No et pots creure que tot el que estàs veient en aquest reduït espai sigui possible. Fa poc, en un post anterior sobre l'Aven d'Orgnac, jo parlava de la síndrome de Stendahl.... dons aquí, Stendahl es moriria d'un atac al cor en pocs segons..... Ni síndrome ni hòsties.Divendres 9 de maig. Ens trobem a la sortida de les feines respectives en Siscu Rise i Magda Martín (GERS de l’AE Muntanya), Jordi Borràs (EC Gràcia), Josep Herrerías (The Boss), Fèlix Alabart (que aquest cop ens acompanyarà per tots el racons de la cavitat) i jo. En dos cotxes recorrem els 430 Km que ens porten a dormir a Mialet i al dia següent ens reunim amb en Laurent Boulard, el company espeleo francès que ens durà a la cova.Le Trou de Salindre es troba prop d'Anduze, dins d'un àrea càrstica on s'han explorat mes d'un centenar de petites cavitats, restes d'un paleocarst molt antic ara totalment desmantellat per l'erosió. Entre els rasclers del carst actual es troben fragments aïllats de concrecions, residus d'antigues cavitats totalment desaparegudes. Aquest bufador havia estat descobert a la dècada dels 80 però no va ser fins el 2004 que es va fer una bona desobstrucció i els espeleòlegs de Montpellier van aconseguir ràpidament l'exploració total. Te 29 metres de desnivell i 286 de recorregut topografiat, amb petites noves galeries que permeten superar per poc els 300 metres. Per protegir les seves magnífiques formacions està tancat i solsamènt es permeten 10 ó 12 visites a l'any amb un màxim de vuit persones cada vegada. En Laurent es qui habitualment s’encarrega d’acompanyar (i vigilar) als afortunats visitants. Desprès d’una curta aproximació arribem a la boca: Un cau a terra que no arriba al metre de diàmetre, completament obstruït per pedres. Es la primera protecció que te aquesta meravella i desprès segueix la clàssica porteta tancada amb clau, al mig de la gatera descendent d’entrada. O sigui que, si volem baixar, ja sabem el que ens toca..... desobstrucció! I quan sortirem, cinc o sis hores mes tard, haurem de tornar a tapar el forat (serà una experiència inhabitual, llençar pedres a una cavitat en comptes de treure-les!).Només traspassada l’entrada accedim a la gran Salle Jean-Eric Toumour que constitueix el 90 % del volum de Salindre i de seguida travessem una cornisa i baixem a un racó extremadament concrecionat, L’Ecrin. Aquí ens cal treure’ns granota i botes per garantir que s'embruti el mínim possible el terra i parets totalment plens de blanques formacions. Amb la combinació interior i mitjons visitem aquest secor. Es petit i s'ha d'entrar en grups d'un màxim de tres espeleòlegs. Parets totalment recobertes d'agulles d'aragonita i guix. Al final del "couloir" dues fistuloses d'un metre d'alçada flanquegen el camí, deixant un pas que no arriba als 90 centímetres d'ample. El risc de carregar-se-les es enorme i estem d'acord en no seguir endavant.Finalitzat aquest primer jardí d’aragonita i tornats a calçar-nos i vestir-nos de forma mes o menys presentable, encara ens espera el millor de tot. Però també el mes perillós. Passem al costat de marques d'urpes d'os sobre el fang i a continuació baixem per una estreta galeria inclinada, arrossegant l'esquena sobre una colada descendent i amb la cara i el cos a pocs centímetres d’una paret totalment coberta d’una exuberant acumulació de fines...
