Cinquena postal de vacances 2014
Matí del dia de marxar de Llavorsí. La muntanya del davant deu ser conscient de com me l'he estada mirant aquests dies. De com, gairebé, l'he festejada.De com l'he resseguida amb l'esguard per tots els plecs i racons visibles, tot imaginant per on hi pujaría des d'aquest cantó.Com gairebé totes té nom. Però no és dels coneguts, no és una muntanya "de culte". Potser per això ha apreciat més les meves ganes de pujar-hi, de fer-li les petites pessigolletes que poden fer les passes per la seva pell de terra i roques, conscient d'allò que em van ensenyar de jove: "elles, les muntanyes, sempre hi serán. Nosaltres, no." Però no: temps ha que el Xiruquero-kumbaià s'ha de mirar les muntanyes des de baix. Potser per això, vull creure que aquest matí de comiat s'ha volgut engalanar amb llums i boires d'una manera especial. L'estimada s'ha posat el vestit de mudar.
