%2B(800x450).jpg&w=320&h=180&zc=1)
Escalant en el cor de Canyonlands
“Estic tocant el cel”, frase dita pel Jaume en arribar al cim de la Moses Tower, quatre paraules que em van quedar gravades i molt sovint em venien al cap, perquè així va ser com ens sentíem cada vegada que trepitjàvem el cim d'aquestes capricioses formacions dels desert. Van ser moments únics i molt especials En aquest viatge teníem clar que volíem enfilar-nos per algunes de les torres més emblemàtiques de l'oest americà i ho vam poder fer. Vam coronar un bon grapat d'agulles i per tant faré un parell de posts sobre les escalades en aquests monuments de gres fissurat.I començo per la zona que més ens va deixar al·lucinats, CANYONLANDS. Tal com vam arribar a Utah vam anar directe a la Moses Tower, una de les torres més belles, ubicada en un entorn realment llunyà i salvatge. Era la nostra gran il·lusió, i no ens va defraudar gens ni mica. Per pernoctar a l'interior del de Canyonlands, cal demanar un permis ( pagar 30$ per parcel·la, que no és pas poc!)i fer nit en algunes de les zones habilitades com a campgrounds . Aquesta vegada vam seguir tots els passos requerits per no fer cap il·legalitat. En sabem d'uns que s'ho van passar de llarg i pam! Els van pillar i van ser agraciats amb una multa de 300 $. Ens va costar quadrar el dies perquè tot estava molt ple. Però aquell mateix dia va tenir una plaça en el campground al peu de la Moses i ràpidament el vam reservar. Al migdia comencem la pista que ens porta a Taylor Canyon. Encantats amb el paisatge i emocionats per conduir per aquelles terres anàvem fent quilòmetres i avançant tranquil·lament. Fins que va arribar un moment que ja no ens va ser possible superar els blocs i pedres que ens barraven la riera. Ens vam quedar a una hora (a peu) del campground. Ens va fer ràbia, perquè tants permisos, tanta mandanga i control i el rangers no van ser capaços de saber en quin estat estaven les pistes.De fet els dies anteriors havien caigut unes fortes pluges i era de suposar que afectaria els camins però els del parc ja ens havien cobrat i allà estàvem. Total que ens vam decidir fer nit allà mateix i l'endemà matinar per fer l' aproximació a la fresca.cap a la Moses!! intentat buscar un punt per passar...però res de resaquí ens quedem, sopar i dormir! La via va ser “PRIMROSE DIHEDRALS” una bona recomanació provinent del llibre del Petit i la Bodet, i també molt ben aconsellada en tots el llibres i ressenyes que van arribar a les nostres mans.aquests: Vam arribar molt d'hora a peu de via però amb el torrat que queia era impensable posar-nos a escalar. Hauríem d'esperar-nos a l'ombra de la cara nord i atacar a partir de les 3 de la tarda quan el sol deixa de tocar a la paret. És una gran i impressionant ascensió a una de les torres més belles del desert. La via és mantinguda i no pas fàcil. Fissura de totes les mides, tram de desplom i flanqueigs. Una joia!!! Molt recomanable. Hi ha dues entrades , la directa que és un 5.11 bastant “rebotòs” (sobretot a l'hora que vam començar que devíem rondar el 40 graus) i l'altra comença pel coll que fa amb l'agulla Zeus fent una travessia de 5.8. Vam optar per la directa perquè el flanqueig des del coll es veia poc evident. Material : Com sempre de tot, tascons i un parell de jocs de camalots del 0.5 al 4, i un joc d'aliens . Horari unes 4 hores i mitja.(més o menys) i es baixa fàcilment rapelant per la nord.Moses la de la dreta i Zeus la de l'esquerrai ara de més a prop...que grans!!una aproximació de pel·liculacontemplant l'ombra de les agulles mentre esperàvem que el sol afluixés1º llarg al sol!! però la motivació i la il·lusió del Quim per fer la torre podia amb toti per fi ...ombra i un festival de fissures:panoramica de la via des la R del llarg de Offwidhttocant el cel!!avall!!de nit i rapelant...tot sigui per tenir fresqueta!...
