Els amics no moren mai
Kike Ortuño, un noi extraordinari.Demà 11 de novembre farà 15 anys que ens va deixar.El temps acaba tancant les ferides però els records continuen apareixent, tots bons, nítids.No fan mal, si de cas provoquen una petita malenconia...i és que els amics no moren maiCim de la Marmolada, Moderne Zeiten (Tempi Moderni), 1998Què s'amaga darrera aquesta mirada?Corria l'any olímpic del 92.Complia l'obligació militar al cos d'Escaladors i Esquiadors d'Osca i vaig coneixer l'Amanci i seguidamente en Dani, un noi entramaliat i divertit que escalava per veure ocells.El Dani faria de nexe d'una colla d'amics que compartiríem escalades per la vall de l'Ebre, des de Tivisa fins als Ports.El primer dia que vaig conéixer en Kike ens vam observar des del recel i la desconfiança mútua:jo era un "pijo de mierda" tou i malcriat; ell un "quillo"endurit pels esforços de la vida.El Kike provava d'alliberar la via del Diedre que havia obert setmanes abans a la Serra de Pàndols tirant de pedal als passos durs. El llarg tenia un parell de xapes i s'assegurava amb els tres friends que posseíem.Dotze metres per sobre del terra, a sis del primer i únic encastador colocat, el Kike vibrava com una corda de guitarra sense atrevir-se a provar el següent moviment.Els amics contemplàvem l'escena emmudits, pregant en silenci per esvaïr qualsevol possibilitat de caiguda. Tres minuts més tard aquell vailet resoldria el pas a base de testiculina, un dels seus trets més pronunciats.A pesar que jo no n'entenia un borrall d'escalada, vaig pensar que aquell noi s'estimbaria aviat.M'agrada reconèixer que em vaig equivocar de molt!No era imprudent, tampoc inconscient;avaluava perfectament els riscos i els assumia segur de superar-los.La testiculina era un recurs al seu abast, no pas una passió que el dominés.Acabaríem rapelant d'un clau cutre i un pont de roca enebrat d'una esquirla d'obús de la Batalla de l'Ebre, preludi de moltes altres experiències intenses que viuria escalant amb ell.El rebuig inicial esdevindria respecte i admiració,amb el temps una amistat incondicional.Ens convertiríem en companys inseparablesde cordada, en germans. Durant els vuit anys que encara ens restaven ens trobaríem els caps de setmana amb en Dani, el Roland, l'Alex, l'Ignasi, l'Arti, en Jaume, l'Enric, el Sebastià, lo Rubén o el Ramon, i tants altres que venien o marxaven.Eren temps de joventut innocent ja llunyana, d'il.lusions i descobriments, de sorpreses.Omplíem un cotxe o dos a rebentar, quatre persones i els bultos.Sense furgoneta-vivenda, cercàvem pallers, corrals o porxos deshabitats per aixoplugar-nos del vent i la pluja.Coneixíem tots els bars amb llibre de piades per matar les hores fosques dels dissabtes d'hivern, parlant al voltant d'una cervesa i una estufa, tot el que abastava la nostra economia magre.L'escalada tenia un punt de marginal, de contestatari, no era un aparador on lluir marques o estils, on exhibir graus. Els Pirineus encara tenien "dragons" per vèncer, sobretot a l'hivern en algunes vies amb aura de mite.via Ravier al Tozal del Mallo, 1993, el Kike ens va treure d'aquell "infern"Afrontàvem cada via "grossa" com si fos la última, convençuts que ens hi jugàvem la pell, compensant mancances tècniques o físiques amb unes ganes descomunals, amb dosis enormes de voluntat.Era aquí on el Kike marcava la diferència: Valent com ningú, agoserat i atrevit fins un punt de provocació.SIN MIEDO NO HAY ESCALADA, la frase que més bé el defineix, una de les seves preferides.Li agradava adornar les ressenyes amb pensaments que l'havien colpit, amb sentències definitives. Tenia molta habilitat per posar noms ocurrents a les seves apertures.Incrèduls Infierno de Cobardesuna invitació soslajada, una fletxa disparada cap algú concret amb la promesa que ho passarà malament perquè en terra hostil els covards pateixen i morenPerill d'Extinció"Si estás pensando en hacer esta vía, te puedes considerar en Peligro de Extinción "perquè l'artifo extrem ja era...
.jpg&w=320&h=180&zc=1)
