Abraxas, a l'Órgano de Montoro

De tornada cap al nord, entrem al Maestrat i recorrem les seves carreteres solitàries fins arribar a l'Órgano de Montoro, on fa molts anys ja hi vaig pujar per la via Colombiomania. Aquesta vegada l'objectiu és més exigent: l'Abraxas i, sobretot, el seu diedre final. A sota he deixat una bona ressenya i a la seva pàgina original hi trobareu un bon croquis de la via, explicat tirada a tirada.En realitat la via en conjunt no m'ha agradat gaire, molts trams són un veritable rostoll i amb una roca més que dubtosa. Però l'indret és realment especial, molt solitari i amb un punt de màgic. I el diedre final, dels que no trobes gaire sovint!L'aproximació no és gaire llarga, entre 10 i 15 minuts, però té la gràcia d'haver de travessar el riu a gual, el millor per escalfar-se de bon matí a l'hivern! La via no està gairebé gens equipada excepte algunes reunions i algun espit perdut que trobes de tant en tant, moltes vegades després d'haver posat alguna cosa... Però els llargs inferiors són senzills, amb només alguns passos aïllats i la dificultat afegida de la roca trencadissa. Així que pugem prou de pressa.Gairebé sense adonar-nos-en, estem al peu del diedre final. Ens el repartim, de manera que pujo jo la primera part, i el José Manuel la segona. Mirem amunt, i no veiem res, només una llarga i neta fissura que, per sort, és de bon protegir.Pujo més o menys bé, fins que trobo un tram desplomat on tot es complica una mica... Després torna a la verticalitat i tens una millor sensació. Comprovem com la paret de l'esquerra, formada per una llisa placa de calcària argilosa, no serveix de gaire excepte en algun petit pas.El segon tram és similar al primer tret de la part final, que torna a desplomar i les preses es fan fonedisses de cop!! Mig en bavaresa, mig aprofitant la paret de la dreta, arribo a dalt. Llavors respiro alleujat, és un llarg on cal donar la talla!!Després ja només queda un tram curt però molt aeri, que ens deixa a la carena, on gaudim de la singularitat d'aquesta curiosa formació rocosa, erosionada constantment pel riu Guadalope.D'allà, baixem amb un ràpel curt pel vessant oposat i seguim el rastre fitat que marxa cap a l'esquerra i ens porta a la canal de baixada, on encara ens caldrà fer un parell més de ràpels.Ara, almenys, el fet d'haver-nos de descalçar per travessar el riu altra cop és un veritable plaer!

Muntanyenc