Tallant el cel
Aresta Sud (IV+, 265 m)Pène Sarrière, Gourette.Haig de reconèixer que no sabíem l'existència de la via. De fet el Pirineu occità és una incògnita per nosaltres. No teníem intenció d'apropar-nos-hi aquest any, però remenant ressenyes per Sallent de Gállego ens van recomanar l'aresta sud, amb molt d'encert. De grau fàcil, l'aresta esdevé als primers metres un ganivet esmolat per on si volem crestejar, l'escalada es convertirà en un divertit exercici d'equilibri.Així doncs, a les set del matí sona el despertador i sense esmorzar sortim del pantà de La Sarra direcció a l'estació d'esquí de Gourette. Avui fa una calor espectacular i sembla que serà dur el tema. Esmorzem a l'aparcament de l'estació d'esquí, ens equipem i ens cobrim de crema solar. Jo ja estic suant i encara no he començat a caminar. Des d'aquí ja podem veure la cresta i ens resulta espectacular a la vista, tant com l'aproximació per les pistes d'esquí, dreta i sense descans. Patim l'ascens de les pistes en excés, aquesta setmana fa molta calor, però a poc a poc ens anem acostant a l'inici de la ruta i la seva espectacularitat ens fa oblidar la pujada que acabem de fer. En primer lloc, quan la tens davant, impressiona bastant però de ben segur que després és divertit i tot.Comença l'Aleix, valent, anant de pet cap al millor tram de la cresta. Va xerrant amb nosaltres tota l'estona, buscant consol perquè no sap com passarà per sobre del ganivet. Ell decideix aprofitar les tardes de boulder i el supera per la banda dreta i l'acaba cavalcant ja molt més serè. De cantell a les mans no n'hi falta no.Jo i el Miquel sortim un cop l'Aleix ha muntat la reunió. Trio el mateix recurs de l'Aleix. Xerro tota l'estona, buscant les indicacions del que ha passat primer, emulant els seus passos. Perquè la veritat és que a part d'impressionar, resulten estranys alguns passos.El Miquel el darrer, decideix imposar-se a la impressió. A la part més estreta decideix posar-se dret, no sense un pèl de rigidesa muscular, per obtenir una fotografia de record. Acaba la cresta cavalcant i content per les sensacions i el premi en forma d'imatge.La resta de la via es va fent sense cap mena de problemes i ens anem canviant el lloc de cap de cordada, sense cap mena d'incidència. Això sí, fa una calor de justícia que ens va deshidratant a cada metre i ens va inflant els peus a cada pas.Després dels llargs de descens el dolor de peus ja comença a ser agut, però per sort l'últim llarg de la ruta sembla dels bons. De fet, malgrat el mal que jo tinc els peus, és el millor llarg de l'aresta després del ganivet.Un cop al cim, ens posem les sabates de caminar, endrecem les coses i baixem per uns prats esglaonats altre cop fins a les pistes. No ens queda aigua i el camí dret de baixada que hem de recórrer fins al cotxe és una tortura. Un cop al poble ens assabentem que no hi ha font, així que no tenim altre remei que marxar ràpidament i buscar aigua!
