Flors tardanes
Dia clar. Dels dies que, com avui, he sabut al vespre, des de Collserola es veu a l’horitzó del mar la silueta de Mallorca.Clar, diàfan, però amb uns grans flocs de cotó a ponent de blancor intensa i espessa, com manyocs de llana a punt de cardar. Els veiem de cara quan enfilem el carrer de Sant Isidre, aquest carrer amable, dels que jo en dic de mida humana, amb cases de planta baixa i un pis, cases que tenen l’hort al darrera, fins a tocar de la riera. La Riera de Rafamans, dita també riera de Corbera. És d’aquells carrers en que cal poca imaginació per a veure, encara que no hi sigui, qualsevol mestressa passant l’escombra davant el portal mentre l’home ha baixat a l’hort.Als portals que no son pintats, la pedra arenisca, roja, dels basaments, ens diu que ben poc enllà van anar a cercar la pedra quan les van construir. És un carrer de veïnatge, d’obrir la porta de casa i ser ja al carrer. De treure la cadira al portal els vespres d’estiu i fer petar la xerrada amb els veïns i algun passavolant que s’estima més pair el sopar passejant una mica.El solet d’hivern d’aquest migdia encara no és prou alt per a fer brillar les façanes. A la dreta una font és encastada al talús del mur que sustenta la carretera que passa a més nivell, que per això al cantó dret tal com anem no hi ha cases. I al talús sí que hi toca el sol. Fresqueja en aquesta mitja ombra però no s’hi està malament i ben aviat baixarem al cantó dels horts, al final de carrer. Dels nou que som avui passejant-hi, només la Joana porta motxilla. Ho faig notar i ens quedem una mica parats de constatar-ho. I jo també. Jo tampoc porto motxilla. Per què l’hauria d’haver agafat si no haig de menester res avui, que anirem a dinar al restaurant i tot just fem una petita passejada per a obrir la gana?. Un dels companys, a qui fa un parell de mesos li van “arreglar” el fèmur que se li havia trencat, ens diu que no sap que fer amb les botes, que la motxilla l’ha guardada però les botes...ah, aquelles botes que va estrenar quan es preparava per anar a la Pica d’Estats, que les va portar des d’aleshores i que tant bé l’hi han anat. Aquelles botes. Que encara no eren de “Gore Tex” ens explica. No sap si llençar-les i s’obre espontàniament un torn de paraules dels companys, que si jo he fet això, que què esperes, que creus que algú te les voldrà?, que pots posar-les en un prestatge, amb un testet de flors al mig...Una demostració tot plegat de capteniments més o menys pràctics o més o menys, diguem-ne, sentimentals, de cada u.Jo no dic res, perquè encara no entenc perquè he estat capaç de guardar fins avui les botes del meu pare i, en canvi, no em va produir cap recança desfer-me de les meves darreres botes. No les estimava prou? O potser no les hi vaig “perdonar” que dins d’elles comencessin els meus peus a dir-me que tot plegat s’acabava? El camí de baixar als horts està asfaltat, e manera que sembla més aviat un carrer sense sortida o amb sortida a la riera. Fa goig veure els horts, ben arreglats, amb alguna bassa de reg que juga a fer mirall amb el sol. Quan s’acaba s’arriba a la riera. En traspassar-la fem cap a la font del Marge. L’espai ja fa anys que va estar arranjat pel poble i és des d’aleshores el centre, el punt emblemàtic, d’un passeig més que poden fer tranquil·lament els palmerins. “Aigua no clorada” en avisa un cartell.Fa dos anys clavats que hi vam fer una de les darreres sortides de cargolets.Aquell dia encara era dempeus, però mort, un gran pollancre. Sense fulles, el seu tronc blanc mostrava una nuesa que, recordo, em va impressionar. Una nuesa blanca de “rigor mortis”. Sí, recordo que em va impressionar i vaig cercar ràpidament d’ajaure l’esguard en el consol verdós, viu, que tenia darrera meu.Ara ja no hi és, i de fet devien tenir la bona pensada de tallar-lo abans una ventada no el pogués fer caure damunt d’algú. En resta però la base del tronc, potser perquè els passejadors puguem comptar-ne els anys, com...
