Moles del Don, via Tintín a les Moles
22.06.19 Aquest darrer cap de setmana llarg, anem a celebrar la revetlla de Sant Joan al bonic poble d’Arnes (Terra Alta) i, de passada, aprofitem per fer algunes escalades a les altives parets que flanquegen el curs del riu dels Estrets, al vessant nord de lo Port (o els Ports). Com que arribem el dissabte prou aviat, després de dinar anem per la pista asfaltada en direcció a l’àrea d’esbarjo de la Franqueta i deixem el cotxe a l’aparcament del mas de Lliberós, a l’entrada dels Estrets d’Arnes.Recorregut de la via Tintin a les Moles, a les Moles del DonLa nostra intenció és fer la via Tintin a les Moles, nom inspirat en el cèlebre personatge de còmic, i que recorre un bell esperó sota les Moles del Don (o de Guasc). Els seus 125 m de llargada van ser equipats pels no menys cèlebres germans Josep i Kildo Carreté l’any 1986 i, per la seva orientació a l’est, és una via ideal per fer a les tardes d’estiu.Ressenya de la viaDesprés de carregar-nos les pesades motxilles, anem pel camí que baixa al congost i s’endinsa a l’Estret d’Arnes. Quan el riu dibuixa un gran meandre que rodeja l’esperó de les Moles del Don, el creuem i ens enfilem per l’altre vessant a cercar el peu de la via situat sota un característic sostret.Anem pel congost cap al peu de la viaEn apropar-nos comprovem que la roca és un blanquinós conglomerat de matriu calcària dels que anomenen “montserratins” però, com veurem més amunt, cada conglomerat és un món, i aquest no és una excepció. Així en Pau comença la via enfilant-se per una placa a l’esquerra d’un vistós diedre.Inici de la viaMalgrat que estem en un vessant orientat a l’est, quan jo començo a enfilar-me, encara em toca el sol, però bufa un airet agradable. La placa, un xic ajaguda a l’inici, es va redreçant i les preses cada cop són més petites, però està ben protegida per quatre llustrosos parabolts. Així arribo a la primera reunió situada sota una sabina.Començo a enfilar-me per la placaLa primera reunióA la segona tirada, la més dificil de la via, és quan aquest conglomerat ens mostra la seva veritable naturalesa. Només sortir de la reunió, ja s’ha de superar una pronunciada “panxeta” que fa que en Pau exclami “quin pas tan cabró!” i, un cop l’ha superat, aquest continua progressant per una placa força dreta però sense més sorpreses... aparentment.Inici de la segona tiradaAssegurant des de la primera reunióProgressant per la placaQuan em toca pujar a mi, i com que la primera xapa està prou aprop, no m’ho penso dos cops i supero la pronunciada “panxeta” amb un pas d’A0... i això que ho qualifiquen de IV+, i quan m’enfilo per la placa, comprovo com s’alternen capes amb còdols grossets i ben rodats amb capes de pedretes molt petites i cantelludes per on la progressió es fa un xic més “delicada”. Així arribo a la segona reunió penjada d’aquesta placa.Pujant per la placaLa segona reunióArribant a la segona reunióLa següent tirada té el mateix caire que l’anterior, però com que la placa està una mica més ajaguda, la progressió resulta més “fàcil” tot i que aquí també apareixen algunes capes de pedretes cantelludes on una bona adherència és fonamental. La tercera reunió es fa en una repisa a la dreta del sostret.Inici de la tercera tiradaProgressant sota el sostretLa tercera reunióUn cop estem a la tercera reunió, en Pau em pregunta si estic animada per a fer la darrera tirada... i com que és la més “senzilla”, surto de la reunió més contenta que un quatre i m’enfilo per la placa, defensada per tres parabolts, a cercar una fissura-diedre que tinc just al damunt on també aprofito el tronc d’un arbret per llaçar-hi una baga abans d’arribar a la quarta i última reunió.Inici de la quarta tiradaL’ombra de les Moles del Don s’estén per la vallProgressant a contrallumArribant a la quarta i darrera reunióAixí arribem al final de la via, situat en una gran esplanada inundada per un ardent sol de tarda. Després de felicitar-nos...
