Vells, xacrosos i presoners
Tinc per a mi que allò que ens defineix com a humans, per superació positiva d'altres estadis i com aproximació dinàmica a un estadi superior -tal vegada influenciat per Teilhard de Chardin- son la llibertat i la dignitat.Diguem-ne, si volem, facultats, diguem-ne, si volem, virtuts.Llibertat i dignitat que, paradoxalment, son el primer que sembla que estem disposats a sacrificar davant qualsevol maltempsada generalitzada, retrocedint doncs, a estadis anteriors d'humanitat. En nom, sempre, d'una suposada seguretat. Sembla que va ser Benjamin Franklin qui va dir que, qui renuncia a la llibertat per assolir seguretat, no es mereix ni l'una ni l'altra. I la dignitat, la autoafirmació com a persona, subjecte de drets i de creixement moral, que es té fins i tot en absència de llibertat.El més terrible però, és que la renúncia a aquestes facultats no sigui personal i voluntària. Que no es tracti d'una persona que voluntàriament renuncii a la seva llibertat i admeti situacions contràries a la seva dignitat. Per bé que -més ben dit, per mal- la renúncia individual va comportant progressivament la renúncia col·lectiva.No. El més terrible és que aquestes renúncies siguin imposades, amb l'aquiescència o si més no, amb el silenci còmplice, de la majoria d'això que en diem "la societat".Els més dèbils sempre son les primeres víctimes. Les més fàcils de violentar. Però son només les primeres.I aquells qui precisament son cridats a vetllar per les persones, per tant per la llibertat i la dignitat de les persones, son els que imposen la inculcació d'aquests drets en nom d'una seguretat col·lectiva que hauria de seguir molts altres camins sense necessitat de vulnerar els drets. Per això caldria que les "autoritats", a més de ser competents (ai!), fossin bones persones, la qual cosa aquesta, sembla no preocupar a ningú.Vells i velles tancats a residències, fins i tot tancats a llurs cambres! Sense poder sortir, sense poder veure ni parlar als seus parents. Ells, les seves xacres, la seva solitud, la seva presó. Perquè hi ha la pandèmia.Vells i velles, la majoria, que han mort intubats, en absència forçada de qualsevol ésser estimat, que, aquest, ni tant sols ha pogut constatar que qui enterraven era el seu parent. L'horror absolut.Una pandèmia que sembla justificar-ho tot, fins i tot convertir persones en objectes existencials, sense drets ni llibertats que permetin qualificar la seva existència com a Vida.Talment com passa amb altres emergències, com ara el terrorisme -cert o així qualificat pels manaires de torn- que serveixen d'excusa, que no de justificació, a tota mena de vulneracions de drets humans, en benefici, diuen, de la nostra seguretat.Qui em pot exigir que confii en les "autotirats sanitàries", les mateixes que es van empassar un gol per tot l'escaire a l'hora de valorar l'abast de la malaltia que ens venia al damunt?Els mateixos que després han pontificat tota mena de prohibicions a la carta, la majoria sense cap ni centener?Com seguim acceptant que s'empresoni d'aquesta manera els vells a les residències?.Ho hagin oblidat, o no, els manaires no son ningú, ningú, i la "societat" tampoc, per a conculcar la llibertat i la dignitat de cap persona.P.S.Just acabar de redactar aquest post m'arriba la notícia que, sembla ser, un nou "protocol" de les "autoritats sanitàries" a les residències permetrà la visita als vells de tant en tant, en un detall i condicions que, hores d'ara, encara desconec.Bo és rectificar, si és així. Però tot el mal que s'ha fet no té marxa enrera.
