Sempre hi ha d'haver una fita ...
Les Tries (Olot) 3,4 km. 57-47 180 metres de desnivell positiu, 14 fites 3r. classificat de 5 a H60 Torno a l’orientació clàssica. Des del 7 de novembre, per unes raons o altres, que no he participat en cap cursa, excepte Rogaines. Per tant la idea d’avui és ser prudent i no arriscar en excés. L’inici fins el triangle i fins la primera fita és força corredor i el faig trotant. En la segona fita ja m’endinso al bosc amb una forta pujada, però sense massa dificultat. La tercera és a nivell i en la quarta segueixo pujant a munt. La 5 és de baixada, però no hi vaig massa de dret. Em trobo bé i segur. Interpreto bé el mapa i els diferents elements del terreny. Amb dues fites més, acabo la primera part de la cursa. Ara tinc un desplaçament llarg fins a la propera fita, que segurament podia haver fet molt més ràpid. Entro en la segona part de la cursa amb confiança. Gaudeixo de l’orientació dins del bosc i trobo les fites a la primera, però com sempre falta l’errada del dia. És un tram relativament curt i fàcil a nivell, però en una zona amb elements de roca i tallats. En els trams a nivell acostumo a baixar més del compte, per tant suposo que la fita està per sobre meu. No la veig i començo a pujar. I pujo i pujo. No m’acabo de situar. Trobo una fita en una roca que no és meva. Penso i reacciono. No pot estar tant amunt. No és possible. Baixo a cercar un punt de referència, i mentre el busco em topo amb la fita. Segur que hi he passat de primeres, però en lloc de mirar avall, he mirat amunt. He perdut entre 6 o 7 minuts, i la meva segona posició de cursa que tenia a l’anterior fita. I pràcticament fi de la història per avui. Tres fites més ben fàcils i ràpides i arribada. Llàstima de la fita 12. Sempre hi ha d’haver una fita on perdi temps.
