El Perdiguero per Lliterola
L’ascensió al Perdiguero per Lliterola és una d'aquelles experiències que, malgrat la seua fama entre els muntanyers, sembla mantenir-se en una discreta intimitat. D'aquelles que es viuen en silenci, gairebé amb una mena de respecte instintiu. No és un pic que es conquereix —aquest verb grandiloqüent no hi té cabuda— per l'orgull de pujar-lo, sinó per la seua autenticitat. Al Perdiguero s’hi arriba amb paciència, després d’hores de caminar per una vall despoblada, on l’aigua salta entre blocs de granit i els últims rododendres s’aferren a les escletxes. Aquí no hi ha multituds, ni glorificacions, ni rètols que assenyalen l’èxit. Hi ha la roca, el vent i la presència constant d’un paisatge que sembla alié a l’esforç dels qui el travessen.El matí s’alça amb una claror blavosa, líquida, que s’escampa per les vorades del cel com un llençol mal plegat. Eixim de Lliterola encara de nit, sense presses ni paraules, amb el pes inevitable del cos, que, fred, comença a notar la tirada. Les sabates, humides de rosada, arrosseguen aquella sensació de vidre trencat sota les plantes.Powered by WikilocEls primers passos per la vall són d’una sobrietat absoluta. No hi ha ni tan sols la pretensió de grandiositat que hom podria esperar d'una ascensió pirinenca. La natura s’imposa sense alçar la veu, com si tot plegat s’haguera de veure de reüll. El camí, al principi, és ample i decidit, un braç que s’allargassa entre marges de boix i pedres cobertes de líquens groguencs, d’aquells que només arrelen on la quietud és vella.A mesura que es guanya alçada, el camí, fet de pedres soltes i herba seca, es torna més esquerp. Però no és una brutalitat exagerada, sinó la duresa justa que requereix l'atenció de cada pas. Al fons, el riu de Lliterola, entre cabrioles i menudes cascades, baixa amb aquella indiferència dels cursos d’aigua de muntanya, que no semblen tenir gens de pressa ni cap destí. Els primers raigs de sol, superada la cabanya de Lliterola, travessen amb desgana les capçades dels pins negres, projectant ombres llargues i fràgils sobre les roques. Les pedres sota els peus retrunyen amb un so metàl·lic, com monedes de coure que rodolen d’una butxaca oblidada. Hi ha un moment, en ple ascens, en què l’ibonet de Lliterola apareix sense avís, com una recompensa modesta però elegant. L’aigua, fredíssima, d’una transparència intacta, sembla que haja estat custodiada per la muntanya durant segles, allunyada del soroll i de la pols del temps.L'ibonet de LliterolaL’Ibonet de Lliterola és una d’aquelles meravelles discretes que passen desapercebudes per als qui només veuen la muntanya com un repte físic. No és un gran llac, ni té aquell aire solemne d’altres estanys pirinencs, però té una gràcia especial. Situat en una menuda depressió, encaixonat entre blocs de granit, l’aigua hi roman immòbil, com si tinguera vocació de mirall. En dies clars, reflecteix el cel amb una precisió inquietant, un blau profund que es barreja amb els verds minerals del fons. En dies boirosos, en canvi, la seua superfície adopta una tonalitat opaca, metàl·lica, anticipant la duresa del terreny que l’envolta.És davant d'aquest estany que sorgeix la primera sensació de veritable solitud. La quietud és total: no hi ha ni un bri d’herba, ni el més menut moviment. Només de tant en tant, una pedra que es desprén de les tarteres i rodola fins a l’aigua, provocant unes ones lleus, com el batec efímer d’un cor de muntanya. Els muntanyers que hi arribem de matinada, encara amb la son enganxada a les parpelles, solem fer una pausa aquí. No hi ha pressa. El sol, tot just aparegut per damunt de les carenes, escalfa amb timidesa els primers rocams, i el dia comença lentament, amb aquesta mena de solemnitat callada que només la muntanya sap imposar. Les roques, immenses i dures, no tenen res a dir; es limiten a estar-hi, testimonis impassibles de qualsevol ascensió. El fred comença a filtrar-se subtilment, recordant al caminant que aquesta...
