Del fons de Lis al Pic de Malpàs (Maupas)
De la foscor de la nit a la de la tempesta.27 de juliol del 2013.Més avall del que és habitual, doncs les riuades han destruït l'alberg, l'aparcament i part de la carretera que mena al final de la vall, fem nit el divendres sobre una inmaculada herba i sota un cel estrellat, que no augura els núbols que l'endemà amagaran els cims.Encetem molt d'hora la caminata per una pista improvitzada a la dreta hidrogàfica del riu, ben bé un quilometre i mig extra de camí, fins que enllacem amb un troç de la carretera asfaltada i trobem el camí que comença a pujar.Les marrades del sender es fan curtes a la llum del frontal, sota l'espessa fageda i a través del dret pendent que no veïem però que intuïm; caminar fosc sembla rentable.Acabat el dens bosc la llum del dia ja és suficient per caminar sense frontal, però insuficient per a discernir entre si farà bon temps o mal temps. Som a l'inici de la gran marrada que el sender fa per a evitar els estimballs de sota el breu replà de Prat Long, i és que del cim al fons de la vall el pendent és continu, 2000 metres que les hidroelèctriques aprofiten sense contemplacions i que nosaltres pujarem i baixarem tot d'una.Florit Prat Long, amb el Quayrat al fons. Ferralla a tort i a dret. L'impacte paisatgístic de les instal·lacions hidroelèctriques és considerable, reforçat pels barracons i grues d eles obres que s'hi estan fent. Hi haurà una millora visual quan acabin?Les innocents nubolades que juguen amb el sol del matí acabaran conquerint tot el Pirineu, però almenys ens permetran l'ascens i el descens en sec.El gran desnivell del vessant ofereix grans panorames oberts, absents de racons. El Mauberme és quasi invisible sota el potent sol a contrallum. Passem pel refugi a carregar aigua i ascendim el pic per la ruta clàssica, és a dir, a tocar de la glacera residual. Per no posar crampons anem esquivant la neu arran de roca, amb trams més complicats que d'altres, especialment per a assolir el coll entre la Tossa de Malpàs i el pic. Els núbols oculten tota vista i el vent convida a no perllongar l'estada al cim. Després del descens d'aquest tram veig clarament que seguir íntegrament la cresta per sobre de la Tossa hauria estalviat temps, doncs es pot grimpar i desgrimpar ràpidament sense tocar ni esquivar neu. Ben poca cosa sembla el Malpàs vist des del flanqueig de la Tossa per l'est. Quan assolim el coll es divisa l'estimball de la seva cara nord-oest, farcida de llargues vies d'escalada.La progressió per terreny d'antigues glaceres sempre em convida a pensar com seria això ple de glaç fins dalt, quan les crestes eren els murs de contenció d'aquestes inmenses masses d'aigua sòlida, que ara deixen a la vista un granet compacte, llis i de color clar.Desfem camí d'una tirada. Paulatinament van pesant sobre els nostres cossos els metres de desnivell; el caminar es converteix en un acte motriu quasi deslliurat de tota consciència, la qual s'entreté amb la bellesa de l'entorn inmediat i amb el desitg d'arribar, acabar i descansar. És ara quan ja al fons de la vall el tram de pista improvitzada es fa farragós del tot , més quan veïem que uns quants cotxes han arribat fins al final de la vall per la carretera que tampoc estava tan malament.
