Caminant per la baixa segarra: montargull i montfred
Quan els camps de cereals ja han verdejat no m’estic d’anar a caminar pels voltants de Santa Coloma de Queralt, un bocí de territori on coincideixen les comarques de l’Anoia, l’Alt Camp, la Conca de Barberà i la Segarra i on es configura una petita regió o subcomarca amb característiques pròpies que tradicionalment i històricament corresponia a l’antiga Baixa Segarra. Avui mana el color verd que, amb les darreres pluges, es mostra ben viu. Surto des de Santa Coloma anant a buscar el camí de Talavera i començo a enfilar suaument els contraforts de la serra de Montargull. A banda i banda els camps de cereals flanquegen el camí i els vells ametllers que es van plantar a la vora dels marges de pedra seca estan carregats d’ametllons, una petita temptació que em fa allargar la mà per agafar-ne un grapadet i menjar-me’ls mentre giro el cap i m’aturo a contemplar la vall que s’estén als meus peus.A mesura que el camí guanya alçada, les bosquines de pins i roures de fulla petita, segurament supervivents de les antigues rompudes de terres que els pagesos van anar fent per a poder guanyar espai per als conreus, ja comencen a fer acte de presència acompanyant comunitats secundàries de prats, brolles i garrigues ben florides.Continuo pujant i passo a tocar les parets de les edificacions del gran mas de Cal Vilanova que presideix l’indret, amb l’era, la bassa i les pallissetes, i des d’on ja albiro molt proper el poble de Montargull, cap a on encamino les meves passes i on arribo en molt poc temps.El llogarret de Montargull, situat a 843 metres d’altitud i pertanyent al municipi de Llorac, avui està completament despoblat. Els seus orígens se situen durant la colonització d’aquest territori dins la primera meitat del segle XI i, posteriorment, amb els templers que van ser senyors del lloc en rebre’l en donació l’any 1170 fins que es va extingir l’Orde del Temple i va passar plenament a domini dels senyors de Queralt.Una descripció del lloc de meitats de segle XIX la trobem al Diccionario Geográfico de Pascual Madoz on se’ns explica com era el poble en aquells temps:“Aldea en la provincia de Tarragona, partido judicial de Montblanch, audiencia territorial y capitanía general de Barcelona y diócesis de Vich, forma ayuntamiento con Llorach de la provincia de Lérida. Situada en una altura que domina gran parte de la Segarra, le combaten con frecuencia los vientos del norte y el clima es frío pero sano. Tiene 12 malas casas y una iglesia parroquial (San Jaime) de la que es aneja la de Raurich, servida por un cura de ingreso, de provisión real y ordinaria. El término confina al norte con Aguiló; al este con Santa Coloma de Queralt; al sur con Raurich y al oeste con Talavera de la provincia de Lérida y partido judicial de Cervera. El terreno es llano, de ínfima calidad y le cruzan varios caminos locales. El correo lo recogen los interesados en Santa Coloma. Produce trigo, cebada, legumbres y poco vino; cría ganado lanar y la caza es de conejos, perdices y liebres. Posee una población de 10 vecinos que corresponden a 62 almas.”Si bé del castell que presidia l’indret solament en queden les restes d’alguns murs, l’edifici que més destaca és la seva església parroquial posada sota l’advocació de Sant Jaume.“L’església de Sant Jaume de Montargull degué ser construïda durant la segona meitat del segle XI, encara que no està documentada fins a mitjan segle XII. Tenia una nau única, de dimensions força reduïdes, coberta amb volta de canó i sense un absis destacat. Per la morfologia de la part més antiga, constituïda per mitjans molt modestos, i per les seves petites dimensions, hom pot afirmar que fou bastida exclusivament com a capella castellera. Amb posterioritat, a finals del segle XIII o en el primer terç del XIV, va ser ampliada afegint-hi una nau paral·lela més allargada i comunicada amb l'antiga per una arcada adovellada, lleugerament apuntada. Als peus de l’edifici, on es troba la primitiva nau, s’obre el portal...
%2B(Medium).jpg&w=320&h=180&zc=1)
