L'AGULLA de LA COVALLONGA
Havia ajudat lo Cisco a reequipar la primera tirada de la Covallonga, ja fa lu menys tres anys...Primer llarg, foto de MontseAvui, dia de Reis, Montse, Chris, Cisco, i jo mateix ens hi atansem per recordar vells temps, que en el meu cas se poden resumir en: quin mal que foten los peus de gat!!De la via, no cal dir massa, el primer llarg, el vai fer de primer i el segon de miracle, i de segon!!!Molt simpàtica via, de les més agradables i entranyables de les Muntanyes de Prades, i és que som molts els que ens hem "estrenat" fent reunions i rapelant en aquesta agulla. A més, ha sigut una bona retrobada tots quatre, bé molt de gust anar a escalar aixíns...Només dir-vos que des de dalt de l'agullla se veuen tot de cables, cordes i demés ferros enganxats a la roca, en el que és la lenta pero inexorable fagocitació urbanita dels espais naturals. No importa el com?, ni el per què? Només se tracta de consumisme burgés completament aliè a la muntanya. Resta doncs lluny el "petit viatge emocional" a temps llunyans on el coneixement de l'entorn i d'un mateix era peça cabdal per ensortir-se´n. Recupero un escrit de fa ja uns anys. El volia "pulir" però he pensat que deixar-lo tal com estava té més sentit, i dóna menys fenya.. FERRALLA A MUNTANYA Hi ha crisis a la construcció, els diaris ne van plens, tots els sectors s’en resenteixen, tots menys el sector del ferro gràcies a algun transvasment immoral i gràcies també per les “feines” d’alguns equipadors; bé això últim és una exageració però és ben cert que últimament tot trescant pel nostre muntanyam anem trobant massa freqüentment ferro entaforat a la roca, en forma de cables i sirgues, palanques, escales i esglaons, borrons, cadenes i sobretot parabolts, milions i milions de parabolts repartits per la nostra geografia... Este escrit no és pas un manifest antitaladro, no sóc pas un fanàtic dels ploms i el ganxo, però si vol expressar una opinió molt subjectiva envers la ferralla a muntanya. Hom té la sensació que n’hi ha massa de ferralla, molts cops s’equipa de forma injustificada, un pas que necessitaria una mica d’esforç o l’ús de la corda, o totes dues coses, hi posem una cadena o un parell d’esglaons i au, ja hi pot pujar tothom!!! es premia l’objectiu, no pas el sacrifici o el coneixement de la muntanya. Lo Matterhörn potser és l’exemple més clar i més dur d’entendre. Moltes vegades no tan sols es desvirtua l’assoliment d’un gran pic o una gran talaia del país si no que un esperonet, un pany de roca o una canaleta s’equipa amb tot de sirgues i esglaons per facilitarne el pas, a lliure criteri del equipador és clar...No entenc les cadenes al camí de Góriz a Collado de Añísclo, colgades de neu vuit mesos l’any, només perquè els usuaris del GR-11 no hagin de baixar a Fuenblanca, estalviant així una mica de temps i d’esforç. També prou vegades s’abarateixen grauets i pujadors on abans s’hi transitava amb espardenyes i carregant un morral i un corder esgarriat penjat al coll, ara a més de tot el material modern de muntanya ens calen tot d’elements on recolzarnos i així poguer ensortirnos-hi. Del tot justificat però el renovament de l’Escala de Busa damunt de Can Orriols així com la Palanca del Capolatell pasos de sempre utilitzats per la gent del país i on ja hi tenien instal.lacions. Cas apart les ferrades: una gran obra d’engenyeria metàl.lica, de finalitat lúdica i esportiva de vegades esplèndida i espectacular (la ferrada Regina és sens dubte la mare de totes les ferrades del país), però massa sovint uns pocs esglaons a un barrancó o bé cuatre cadenes i una mica de...
