Sueño vertical
DISSABTE, 30 DE GENERDivendres va esser un dia trist, calia donar l’ últim adéu a un company i amic, en Fredy, i amb aquesta intenció el Visa i jo barem anar a Terrassa per assistir a la cerimònia de comiat, on la presencia de molts escaladors donava fe de l’estima que tots sentíem per ell.El dissabte i amb la voluntat de tornar aviat a casa ens trobem amb el Cèsar a les vuit i així guanyar una hora en la nostre ajustada agenda.Li proposo tornar a la Serra del Poll, per diferents motius , primer , per la rapidesa i nul·la aproximació, segona perquè el trencament del meu ordinador m’ha deixat sense fotos panoràmiques on pintar les vies que fem i voldria piar la de la setmana anterior (les panoràmiques no surten bé si no les fas de l’altre costat de riu) i tercera encara tinc a la llista de pendents alguna via d’aquestes que obren o re equipen els Galls. Amb tota aquesta argumentació el Cèsar accepta i marxem direcció a Alós de Balaguer on ens aturem per esmorzar. El nostre objectiu d’avui serà la via Sueño vertical.Quan arribem al pàrquing ja hi ha un munt de cotxes i de cordades per tota la paret, per sort, a la nostra via no hi ha ningú tot i que darrera nostre ens segueixen dues cordades que volen fer la darrera obertura del Galls, la Tatocao, amb la que compartim les tres primeres tirades.La via, molt ben trobada, llàstima de la terra que hi ha, però tot i així m’ha agradat molt.La primera tirada presenta dos murs, el primer més difícil que el segon, el pas difícil està en aquest primer tram i és el lloc on hem trobat més terra a les preses.El segon tram, és més fàcil, però també molt bonic sobretot el mur d’arrencadaLa tercera tirada presenta un seguit de feixes i petits murs, diuen que amb una graduació de tercer superior però si vas amb aquesta mentalitat, algun d’aquests murs pot donar-te la sorpresa.La tercera tirada és un canvi de reunió d’uns 60 metres on el perill més gran és no tirar pedres a les cordades que pugui haver per sota en altres vies. Aquesta primera part de la via està assegurada amb parabolts i les reunions equipades per rapelar.En la tirada quarta comença una altre historia, la via és molts més vertical exigent i les assegurances que hi ha són més escadusseres i cal reforçar la protecció de la via. D’aquesta tirada he vist dues ressenyes , una graduada de 6a i una altre de cinquè superior. La meva impressió i comparant-la amb la tirada sexta soc del pare de 6a per la seva continuïtat.El primer tram te roca costrossa i fa yu yu posar-hi el peu, per sort, al ser díedre fas la força empenyent la roca i no tibant d’ella, superat un petit sostre que forma la fissura, la roca millora però encara tens el sentit d’alerta de la roca de sota i puges la resta de tirada amb les dents apretades i tantejant totes les preses.La cinquena tirada és un xic més fàcil però també cal anar vigilant les pedresLa sisena és un altre tros de tirada hi ha un tram central d’uns quinze o vint metres molt difícils d’assegurar si no portes el material adient (una ressenya aconsellava portar el camelot del quatre, que nosaltres no portem, i segur que era per a protegir aquest tram) En aquesta tirada he utilitzat diferents tècniques d’escalada, placa, bavaresa, offwind,....La setena, just a la dreta i a molts pocs metres de la Olga Frontera presenta un panorama completament diferent, d’entrada una placa de finura amb preses arrodonides i el primer parabolt força lluny, vaja per donar-li morbo al tema, per continuar un xic més fàcil però per roca cada vegada de pitjor qualitat, de tal manera que a la part final surts per sobre d’un tetris de blocs, (bé ara n’hi ha un de menys) perquè se m’ha enfonsat al posar-hi el peu.Una vegada a dalt tan sols en resten de fer, dues coses, fer el ràpel i tornar al cotxe però abans cal i volem complir amb un suggeriment que sorgir de les xarxes socials amb motiu de la mort d’en Fredy, agafar uns bocins de farigola i llençar-los al aire en record seu,...
