Tapas sans dalle
DIMECRES, 10 DE JULIOLLa setmana passada va trucar-me el Josep Lluis per proposar-me una sortida ( ell, per la seva feina poques vegades pot sortir els dimecres), aquesta vegada volia fer quelcom de llarg, assegurat i bona roca.De les propostes que vaig fer-li , va decidir que volia conèixer la Dent d’Orlu , on no hi ha esclat mai.A principis de setmana faig la proposta a la colla, però ningú va picar l’ham, o sigui que farem el viatge sols.Hem quedat a les set i comencem el viatge un xic més tard.A les deu ja estem al pàrquing preparats per fer l’aproximació, tenim la mosca darrera l’orella perquè hem trobat la carretera i la pista força mullada, fa poques hores que hi ha plogut. A més el cel esta completament tapat de boira baixa.Però ja que estem aquí , decidim pujar. Al coll de l’egue. estem completament envoltats de boires. (Ha estat un fallo, no pensar que la paret demana un temps que assecar-se). Però a peu de paret, hi ha força gent, un grup de sis persones al peu de la vira, i una cordada de tres persones a la que intuïm que serà el nostre objectiu, la via “Fleur de rodho”. Mentre ens acostem, el vent porta i treu boira baixa que impedeix veure res fins que som a peu de via. Aleshores la visió és decebedora, la paret es plena de regalims d’aigua per tot arreu.Els tres escaladors que tenim davant , sembla que siguin un guia i dos clients, cosa que ens fa dubtar de posar-nos darrera o cercar una alternativa. Finalment decidim la segona opció i ens decantem per la veïna “Supersè”.Les dues primeres tirades, fins la feixa, estan mullades però com que la dificultat es baixa podem anar pujant , però a la tercera tirada, que ja comença a posar-se tiesa, sembla que la via ressegueixi tots els regalims i a mitja tirada decidim deixar-ho per una propera sortida. Mentre nosaltres fem les maniobres per baixar, els companys de la “Fleur” també comencen a fer el mateix, massa perillosa !!.Nosaltres agafem avantatge i baixant per la vira, decidim quedar-nos amb el grup que hi ha al principi de la vira, encara estan esperant que el temps millori, tot i que la meitat del grup ja ha marxat, i els tres que queden estan començant a preparar-se perescalar. Nosaltres decidim posar-nos a la veïna “ Tapas sans dalle” que tot i estar mullada sembla que podrem fer-la.Quan fem la segona tirada, els veïns, també, decideixen baixar, per una estona ens quedem sols a la paret, però veient que nosaltres seguim pujant, el guia i acompanyants decideixen seguir-nos.La via segueix una línia on s’ha buscat l’estètica i la millor roca, amb alguna tirada interessant, sobretot les que forçant el recorregut superen petits sostres amb bona ganda, tots ells enllaçats per plaques llisses monolítiques i diedres.Tot i trobar trams mullats es deixa fer bé, i hem arribat al cim ben satisfets.De baixada volia fer alguna foto de la paret, però anem justos de temps i marxem directes al cotxe.Ara tenim una bona tirada per tornar a casa i no ens aturem fins a Puigcerdà per fer la ben guanyada cervesa . Una via ben aconseguida i assegurada, (encara que les assegurances allunyen), amb uns quants camalots mitjans i unes vuit o deu cintes, en tindrem prouJ . ESTRUCH
