Dent d'Orlu, via Tapas Sans Dalle
19.09.18 Enmig de l’alta vall del riu Arièja (a la comarca francesa de les Vals d’Acs), s’alça l’imponent pic de Brasselh (2222 m), un ullal de roca blanca més conegut com la Dent d’Orlu. La seva escarpada cara est ja ens era coneguda per haver-la vist des del veí pic de Tarbesó. Avui, mentre els nostres companys Ester i Ventu pugen pel camí normal, nosaltres intentarem escalar una de les seves poques vies “assequibles”: la Tapas Sans Dalle, nom el significat del qual se’ns escapa, oberta l’any 1993 per D. Fourcade i R. Vignoles.La cara est de la Dent d’Orlu des del pic de TarbesóRessenya de la via Tapas Sans DalleCom que l’aproximació és molt llarga, sortim de Llívia ben aviat tot remuntant la vall del riu Querol i, un cop creuat el coll de Pimorent, baixem per l’encaixada vall del riu Arièja fins Acs dels Tèrmes, on prenem la carretera que es dirigeix al coll de Pailhères. Quan arribem a l’estany de Golors (Goulours), entrem sense miraments al càmping Ascou la Forge ja que és aquí d’on surt la pista, en estat lamentable, que en 6 Km ens deixa en un petit aparcament, ja força ple, encarat al vessant nord de la Dent d’Orlu.Clariana enmig del boscRàpidament ens carreguem les motxilles a l’esquena i sortim tot seguit a buscar el costerut i humit sender que travessa el bosc i que surt a l’assoleiada carena del serrat de la Llau des d’on ja s’ensuma la cara est, escombrada per unes tènues boires.Avancem per la carenaAl coll de Brasselh (Brasseil) ens vestim “de romans” i prenem el sender que planeja cap al collet d’Ega (Egue), des d’on se’ns desplega la immensa muralla est. Baixem a buscar la feixa herbada on es troba el peu de la via.La cara est de la Dent d'Orlu des del collet d’EgaRecorregut de la via Tapas Sans DalleQuan arribem al peu de la via, assenyalat amb unes lletres vermelles ja molt esborrades, aviat ens veiem envoltats de joves parelles d’escaladors que frisen per començar l’ascens... el neguit se’ns encomana: ens esperen 300 m de tàpia de blanc gneis, una roca granítica deformada i molt antiga (entre 475 i 550 milions d’anys!), de tacte suau i que avui està molt humida per culpa de les darreres pluges.Mentre esperem el torn, el Guillem i la Maria comencen a pujarDavant nostre comencen l’ascens una d’aquestes joves parelles: el Guillem i la Maria, de la Garriga, amb qui anirem coincidint a les reunions. Mentre contemplem la seva progressió, ens sentim una mica com els pares de tota aquesta nova generació de grimpaires de categoria ja que, veient-los pujar tan lleugerament, aquesta primera tirada sembla fàcil... però no ho és en absolut!Inici de la viaDesprés d’un ressalt prou pronunciat cal pujar per una placa inclinada però llisa com un dimoni i que, a més, es va redreçant a mesura que s’acosta a un pronunciat diedre, sobre el qual es troba la primera reunió. Alguns clots estan plens d’aigua, les cordes s’humitegen i jo faig una petita relliscada... comencem bé!Arribant a la primera reunióAquesta primera tirada és només un tast del que ens espera: diedres i ressalts més o menys pronunciats, delicades plaques més o menys inclinades, esquerdes i canals plenes de fang i vegetació xopa d’aigua... Les reunions, totes elles preparades per rapelar, es situen sempre sobre repises més o menys còmodes. Aquesta geografia és deguda a que aquesta mena de roca s’exfolia en llesques, com una ceba colossal.Inici de la segona tiradaLa segona tirada progressa per un terreny més trencat i això dóna la sensació de que és més fàcil. Fins aquí la via marxa en franca diagonal ascendent vers la dreta, i la segona reunió està situada al peu d’una impressionant placa rematada per un vistós sostre, cosa que no concorda amb la ressenya que duem. Amb en Guillem i la Maria arribem a la conclusió de que estem pujant per una altra via... que hi farem!La segona tiradaProgressant per la placa de la tercera tiradaEn la tercera tirada, una de les més llargues (més de 50 m), progressem per aquesta...
