Xinoxano s'acomiada de la xarxa
Un bon dia de març de ja fa catorze anys en J., un amic dels de sempre, ens va proposar de fer una excursioneta dominical per tal de veure’ns i explicar-nos les darreres novetats. Vàrem anar fins a Sant Cugat i des d’allà, passet a passet, fins a Barcelona. Ens ho vàrem passar molt bé i vàrem quedar en repetir l’experiència però unes vegades per un nap, unes altres per una col, el temps va anar passant i no trobàvem el moment de cordar-nos altre cop les botes. La T. ho va tenir clar: hem de fer un calendari i posar dates; si no, no hi haurà manera de posar-nos d’acord. I així va ser. El febrer del 2009 inauguràvem, al Garraf i amb un bon grupet d’amics, un llarg reguitzell de caminades que a dia d’avui encara continua.Per fer aquelles primeres caminades ens documentàvem amb llibres i revistes d’excursionisme però ben aviat vàrem descobrir l’enorme i interessantíssima oferta que la xarxa oferia mitjançant pàgines web i blogs. Això ens va animar a crear també nosaltres un blog a través del qual poguéssim compartir la nostra experiència posant-la a l’abast de totes aquelles persones que la trobessin interessant. Volíem que fos una eina útil, que s’hi pogués trobar allò que nosaltres buscàvem quan fèiem les nostres cerques. Des d’aquell febrer del 2009 fins ara hem seguit anant d’excursió i ho hem compartit a través d’aquest blog que esteu llegint ara. Uns anys més, uns altres menys, però hem aconseguit publicar 107 entrades, de les quals 103 corresponen a rutes excursionistes. Ni la pandèmia no va aconseguir aturar-nos.El juliol del 2014 va passar un fet, però, que va encendre la guspira de la reflexió que ara us aportem. Aquell juliol vàrem anar a fer la ruta dels set gorgs de Campdevànol, un indret magnífic del qual la gent de l’entorn en gaudia des de sempre. El cas és que, sense que sapiguem ni com ni a través de qui, la referència a la nostra ressenya es va publicar en una revista gratuïta i de gran tiratge. El resultat va ser immediat: les consultes al blog es varen disparar i la ressenya de l’excursió als gorgs ha anat acumulant visites fins arribar a les 102.000! En poc temps aquell indret es va massificar i es varen haver de restringir els accessos i els usos amb gran perjudici per a tothom però, sobretot, per a la gent de la contrada. Hauria passat també sense la nostra publicació? No ho sabem, però no ens vàrem poder treure del damunt un cert sentiment de culpabilitat.Des d’aleshores que arrosseguem aquest pes, reforçat encara més pel fet d’haver-se repetit, amb altres indrets com a escenari, situacions que ens han fet reflexionar en la mateixa direcció. Va passar el temps i semblava que la pandèmia ens hauria d’haver servit per a canviar alguns hàbits, per tenir una mirada diferent sobre el nostre entorn, però no ha estat així. Tots sabem com s’han hagut d’adoptar mesures restrictives per accedir a algunes àrees i intentar, així, evitar-ne el seu deteriorament. Ho hem vist: al Delta de l’Ebre, al Montseny, a la Garrotxa, però també a l’Everest, a Venècia o al Maasai Mara. Cada cop queden menys racons que no estiguin massificats. Fa unes setmanes dos pobles fantàstics, Siurana i Rupit, rebutjaven ser inclosos al llistat dels pobles més bonics d’Espanya: temien que la seva presència en aquella llista provoqués una allau de visitants que no poguessin gestionar. Dies enrere escoltava una entrevista que li feien a la Maruja Torres. L’entrevistador li demanava pels seus restaurants preferits i ella no li’n va voler dir cap: “Si te’ls dic tothom ho sabrà, s’omplirà de gent i aleshores deixaran de ser els meus restaurants preferits”.La voluntat de compartir ens portaria a seguir publicant les nostres experiències; la responsabilitat de no contribuir al deteriorament del nostre entorn a deixar de fer-ho. Sabem que tot plegat té moltes lectures i que no hi ha una única interpretació, però ens hem de decidir i ho fem conscients de que no tothom hi estarà d’acord: hem decidit que aquest...
