Una (altra) experiència eslovena
7-12.07.23
Amb aquesta ja són tres les vegades que he anat a Eslovènia i la segona
que ho faig amb el meu germà Sebastià. L’any passat hi vam anar amb un grup amb
el qual vam aconseguir pujar el Triglav que, amb els seus 2.864 m, és la
muntanya més alta d’Eslovènia. Allà vam conèixer l’Alenka qui serà la nostra
guia d’enguany i en exclusiva.
Els Alps Julians des del celL’Alenka doncs ens ve a rebre a
l’aeroport de Liubliana i, després de tres hores de cotxe, arribem allà on viu,
un preciós refugi situat al cul del món... no, un xic més enllà, al cor dels
Alps Julians, dits així per obra i gràcia d’en Juli Cèsar.
Casa de l’Alenka al cor dels Alps JuliansParlem de l’ascensió que farem demà:
el Mangart de 2.679 m. Aquesta és la tercera muntanya més alta d’Eslovènia,
després del Triglav i l’Škrlatica, i fa frontera amb Itàlia. Molt a primera
hora esmorzem i, després de dues hores de cotxe, ens plantem davant la cara per on puja la ruta eslovena. Fa por
però apretem les dents i amunt que fa pujada!
El Mangart des del vessant eslovèVia d’ascens al MangartEns acostem a la base de la rocaEl recorregut està equipat i és una
autèntica passada. Són uns 500 m de desnivell que cerquen el camí més lògic,
aquell per on baixa l’aigua quan plou. Així anem seguint feixes i canals fins
atènyer la cresta per on accedim al capdamunt del cim.
Seguim un recorregut equipat sobre feixes......i canalsArribem al fil de la crestaProgressant per la crestaArribant al cimFotocimVistes al TriglavDesprés del merescut descans, i esgotat
el temps per contemplar el magnífic paisatge presidit pel majestuós Triglav, toca
baixar per la via normal italiana que de normal no té res, ja que es tracta
d’una “timba” paorosa que s’obre sota els nostres peus i on cal anar amb molt
de compte, ja que un error podria ser fatal.
Iniciem el paorós descens...... pel vessant italiàÉs en aquest descens quan quasi em cau
al damunt una pedra grossa com un canti. M’amago com puc sota el casc mentre la
pedra esclata a un pam de la meva orella i els seus bocins es perden per
l’abisme... He tornat a néixer!!!
El final del descensDesprés de tantes emocions, l’endemà
ens dediquem a fer el turista per Kobarid on hi ha el famós salt de l’Slap (o
de Kazjak), una cascada de 15 m que va a parar a una piscina d’aigües color
turquesa i tot dins d’una cova de parets folrades de molsa. I també ens vam
deixar caure pel museu a l’aire lliure de Kolovrat on hi ha tota una línia de
trinxeres, restes d’edificis i coves excavades a la roca per l’exercit italià
durant la Primera Guerra Mundial.
En arribar de nou a casa esclata una
tempesta “Made in Julian Alps” que no deixa de bramar en tota la nit. Estem
segurs que demà no farem res, però contra tot pronòstic l’Alenka diu que demà
diana a les 6 del matí... jo al·lucino!!! A les 6 del matí segueix plovent però
agafem el cotxe i, després de dues hores ens presentem a l’inici del corriol
que porta al peu de la via ferrada de Mala Mojstrovka. Al cel hi ha un tímid
sol. Així que, sense dir-nos res, tirem amunt.
Anem cap al peu de la ferrada de Mala MojstrovkaLa via és una passada de maca, amb
trams molt exposats. Això és molt normal en aquest país on tenen una altra
concepció de la muntanya molt diferent de la nostra... són com d’una altra
galàxia!
A les 10 del matí, però, s’acaba el
nostre crèdit i esclata una tempesta de collons que me’ls posa per corbata, i
encara sort que no és elèctrica! Un cop finalitzada la zona tècnica, sortim a
una carena que porta al cim pel qual passem ràpidament i baixem a tota hòstia
cap al cotxe on arribem xops però contents. L’endemà toca descans total ja que
també plou.
El dia del retorn a Barcelona, el
nostre vol surt a les 9 del matí però sortim de ca l’Alenka a les 5, i encara
sort ja que als dos quilòmetres trobem la pista barrada per un arbre caigut...
cap problema! L’Alenka va a buscar un noi que es presenta amb una motoserra, i
cap a...
