Contalles de boira
Arribàrem al refugi a l’última llum del dia, amb la fatiga dels qui han pujat massa de pressa i han pensat massa poc. Era un edifici baix, auster, de pedra i fusta, enganxat a la falda d’una carena ventosa. L’interior, reduït a l’essencial: una llar de foc, taules de fusta ennegrida per l’ús, un prestatge amb quatre llibres humits i un rètol que deia "No hi ha llum. No hi ha aigua. No hi ha excuses."Darrere el taulell, el guarda —un home de mans dures i paraules escasses— ens va mirar com si ens haguérem equivocat de lloc. Ens va servir una sopa de fideus lleugera com una excusa i una gerra d'aigua, amb aquella manera que tenen els guardes dels refugis de demostrar hospitalitat: sense cap excés de cortesia.El vent va començar a gratar les parets. Una ventada de debò, d’aquelles que fan tremolar les bigues i posen a prova la fortalesa de les finestres. —Aquest vent és normal?— preguntàrem, més que res per iniciar una conversa.El guarda ens va mirar com si aquella paraula no tinguera cap sentit. —Normal? No ha volat mai ningú, encara. —Va deixar passar un instant, sentint com el vent feia tremolar les bigues, i va somriure amb la boca torta.—Set gegants van voler destronar els déus del Pirineu, construint una escala colossal amb enormes roques. Quan estaven a punt d’arribar al cim, els déus van desencadenar els Tretze Vents, i els gegants, sorpresos per la fúria divina, van quedar petrificats en set muntanyes de pedra.Va fer una pausa, escoltant una ratxa especialment violenta que va fer cruixir els porticons.—Allò sí que va ser una bona ventada!Anàrem a dormir amb aquella història rondant-nos pel cap. A les lliteres, la nit avançava entre els espetecs de la fusta i el bramul del vent. Cap a la matinada, el vent va calmar-se de sobte. A fora, l’aire tenia aquella netedat precisa dels dies freds. A l’horitzó, la muntanya emergia de la boira, imponent, impassible, com si tot allò del vent i de les nostres misèries humanes no haguera existit mai.Som a un d’aquells boscos on la llum mai no arriba del tot; no per obra de les branques, sinó perquè la foscor sembla néixer de la terra mateixa, entre sentors a molsa florida i arrels esquarterades. La boira no és boira: és una substància espessa, gelatinosa, que s’enganxa a la pell com una teranyina viva. Els ulls cremen, la gola es contrau en un nus, i els ossos —ai, els ossos— absorbeixen la humitat fins a pesar com pedres de riu dins les sabates.La pluja cau sense soroll, sí, però no és pluja. Són gotes fredes que rellisquen pel coll com dits de mort, persistents i àvids. El silenci no és absència de so: és una presència, un ésser que s’asseu a l’esquena i xiuxiueja noms oblidats en una llengua que les orelles reconeixen, però el cervell rebutja. Diuen que aquí van encadenar una bruixa, però les cadenes no eren de ferro. Eren de temps immòbil, d’aire que no es mou, de somnis que es repeteixen en bucle com una malaltia sense cura. Diuen que xiuxiueja noms a cau d’orella. Que de tant en tant algú la sent respirar. «Les bruixes són com les ombres: només existeixen si hi creus». La nit passada brindàrem, al caliu d’un foc, per l’absurd, per la llum de les llànties, per la falsa seguretat dels murs de pedra.Un tro esclata a la llunyania, però no ve del cel. Naix de sota els peus, com un gruny de bèstia enterrada viva. Ens aturem. No per por. Perquè els músculs s’han convertit en marbre, i els pulmons en motlles de guix. El vent —si és vent— remou les fulles amb un gest mecànic. Entre els troncs, alguna cosa ondula. No és forma animal ni humana: és un moviment líquid, una ombra que s’estira i es contrau com un budell buidat a terra.I aleshores, ho sentim. No una trepitjada: un alé. Fred, viscós, carregat d’una olor de terra remoguda i pells antigues. És darrere nostre.Sortim d’allí sense córrer. No mirem enrere. No cal. Ja sabem que no estem sols.El rierol naixia entre dues roques, negres com les dents d’un crani enterrat. L’aigua, gèlida,...
