L'Arriel o Garmo Saldiecho
El Pas de l’Os —Paso de l’Onso, en aragonés— és una fondalada estreta, una clivella natural, realment una mena d’esgarrinxada monumental, oberta per una mà que no sabem si era divina o simplement maldestra. Com si la terra haguera rebut una ganivetada de les de debò —res de metàfores bucòliques— i d’aquesta ferida haguera nascut el riu Aguas Limpias, un nom tan precís com optimista: l’aigua és neta com un got nou, i això ja és molt dir en aquests temps en què res no ho és.La Sarra, a l'hivern. Al fons i a la dreta, enlairat, l'ArrielLes muntanyes que l’envolten no tenen ni un bri d’interés per la modèstia. A una banda, s’alça l’Arriel, la mola piramidal que domina l’horitzó des de la Sarra: una punxa de pedra, triangular i austera, que a l’estiu es mostra més severa encara, sense la nata blanca que l’hivern hi deixa amb un cert criteri decoratiu. L’Arriel no s’adreça als homes —seria una pretensió ridícula—, sinó que exigeix ser mirat amb respecte, de lluny, com si ja sabera que tard o d’hora algú provarà de pujar-lo per sentir-se millor persona.A l’altra banda, el Frondella continua amb aquell posat esquerp de les coses que no et volen a prop, i projecta una ombra d’aire fred damunt el gran Balaitús. Aquest últim, com els déus antics, es manté lluny de les nostres misèries i només s’apareix quan li ve de gust, sense donar cap explicació.Pel mig, quatre cascades que baixen amb una alegria que frega la desconsideració. Són generoses, massa fins i tot: salten roca avall amb aquella despreocupació típica de les forces naturals que, de tan antigues, ja han perdut qualsevol empatia. Us ho dic amb franquesa: si veniu a l’estiu, us mullareu els peus, les cames i, si teniu poca traça, el cap i les idees.L'Arriel, presidint el riu Aguas LimpiasEls arbres, ara vestits de fulles noves, semblen més optimistes: fan ombra, embelleixen el camí i amaguen la brutor ocasional dels caminants. No són els esquelets resignats de l’hivern, sinó mobles vius que recorden que, per molt severa que siga la muntanya, sempre hi ha un moment per tornar a començar. Com nosaltres, vaja.I per què en diuen Pas de l’Onso? Doncs perquè, segons expliquen, hi passen els ossos quan baixen d’hivernar. Potser encara n’hi ha algun, amagat, fent veure que és una roca. Ningú no els veu, però tothom els sent, com les coses que ens agrada imaginar, però que no estem mai segurs que existiren. No és fàcil ser os al segle XXI. Tampoc no ho és ser muntanya.L'Arriel, a les darreries de junyÉs curiós. Precisament perquè està envoltat de gegants, l’Arriel el mires, t’hi deixes captivar, però el vas deixant per a més avant. Sempre queda pendent, com una promesa discreta. Vivim en una època que compta cims com qui fa llistes de la compra. Hom col·lecciona tresmils amb una disciplina gairebé comptable, i aquests quasi tresmils —per uns ridículs cent metres— resten a l’ombra, ignorats, aïllats, lliures —afortunadament— de multituds i de la febre classificadora. Potser per això conserven un caràcter més autèntic. Muntanyes sense estridències, que no necessiten proclamar la seua alçada per meréixer respecte.Hui toca redimir-se: pujar-hi, gaudir-ho i grimpar-ho de valent. I, a més, fer-ho a soles. Ni una ànima a la llunyania: només el silenci i aquella sensació tan saludable d’estar una mica fora del món.L’accés a l’Arriel naix tan bon punt heu superat la sorollosa cascada del barranc de Soba —aquella mateixa que, amb un entusiasme un punt excessiu, s’esmuny per la roca com si tinguera pressa per arribar al riu Aguas Limpias o Agualempeda. I ho fa just allà on el camí, que fins aleshores s’enlairava en direcció nord, trenca decididament cap a l’est a la recerca del Pas de l’Onso.Powered by WikilocEstigueu alerta, perquè en no res hi veureu una senda marcada: la senda del collado de Soba, que primer s’enfila sota un espés i idíl·lic bosquetó, la Selva de Soba —un bosc d’aquells que semblen posats...
