El dia que el Vallibierna va fer fora els humans
La nevada ha esta discreta però implacable. De les que treballen en silenci, amb una eficàcia admirable, amb la mala intenció d’emblanquir el món com qui passa un drap per una taula massa viscuda. En poques hores ha esborrat tots els colors de la tardor —fulles, sendes, arbres i fins i tot aquella olor indefinible que l’estació deixa anar quan ja se’n va. Tot ha quedat immaculat, com si la vall haguera decidit recomençar de zero.A primera hora han arribat els núvols, amb aquella actitud del funcionari que ve a rematar la feina del torn de nit. Han tapat el cel —l’últim racó on encara es resistia una mica de blau i una mica de melangia— i, satisfets, s’han quedat fent de sostre, deixant la vall impecablement blanca i silenciosa.I just en aquest moment tan solemne aquell llenç en blanc s'ha vist alterat pels humans: sorollosos, inoportuns. La muntanya, irritada, ha provat primer la via diplomàtica: ha fet baixar els núvols fins a deixar-ho tot sense visibilitat, a veure si així els feia desistir. Però l’home és tossut —quan s'encabota a caminar, no hi ha metereologia que l’ature.Aleshores la muntanya ha optat per mesures més expeditives i ha convocat un vent del sud —dels que quan s’esvaloten, semblen eixits d’un congelador industrial— i hi ha afegit aquell mena de neu fina que colpeja el rostre i s’esmuny pel coll, una combinació que, en condicions normals, faria recular fins i tot un ramat d’isards sensats.Finalment, ha funcionat. Davant aquella conjunció de vent, fred, neu i mala llet atmosfèrica, els humans —tan valents al matí— han girat cua amb una dignitat més aviat relativa. Han fugit com poden fugir només els mortals: sense fer soroll, sense confessar la derrota i amb aquella pressa muda que tenen les criatures quan comprenen, de sobte, que no hi pinten res.Hui, el Vallibierna ha inaugurat l’hivern amb una severitat admirable. Només volia silenci i blancor. La resta —fulles, colors, esperances i humans— l'incomodaven. I ho ha fet, com sempre fan les muntanyes: sense elevar la veu, però amb una claredat glacial.