RIU de MONTSANT
El cap de setmana passat, jo volia acostarme al Pirineu per disfrutar d'un diumenge fred i transparent. Ningú però, me volia a companyar, així que una mica trist me vai quedar a casa, i sense cap pla il.lusionant al cap. Una colla d'un grup del face nàven a Montsant a fer un tomb. Feien el Grau de l'Euga (a Ullldemolins li diuen l'Escambell), un reclam per a mi que no l'he fet mai, però el pujàven, i a última hora de la tarda després d'una bona pallissa. Quelcom a evitar, però per si de cas vai posar lo despertador aviat.I sí, me vai aixecar. El que soni el despertador no vol dir expresament llevar-se del llit. Mantes vegades l'apago i me'n torno a tapar... Chris també s'aixecà i esmorzats tots dos convinguérem, de per què no, apropar-nos al Montsant i fer un tros amb esta colla. Aparquem una mica enllà de les Crestes de La Llena i anem a l'Oest, ja amb el sol una mica massa alt a l'horitzó com per "intentar fer belles fotografies".En principi, caminar per una carretera o per la sua vora és quelcom despreciat pels excursionistes més puristes (jo mateix m'incloc). Tanmateix n'hi ha que ho troben ben plaent. En qualsevol poble trobarem pel matí o a mija tarda (sobretot si és estiu) una bona colla de gent, més aviat gran, que hi transita. En solitari, amb gaiata o sense, amb el gos, en parelles, de tres en tres. Si són tres o més dones portaran un jersei a la cintura i caminaran a passa ràpida al mateix ritme que comenten amb la mateixa vehemència les últimes xafarderies, siguin estes veïnals o internacionals. En Josep Maria Espinàs, a peu pel Matarranya (crec) fa una disertació en favor de caminar per les carreteres enlloc que pels camins. També és cert que era una altra època i en aquells anys les carreteres no són les d'ara i el trànsit tampoc. En Josep Maria, que es recreava en el paisatge humà hi trobava més al.licient en les restes humanes a les cunetes, que no pas amb el verderal que començava a omplir els camins d'aquelles contrades.Un regal a la cuneta, la primera becada de l'any (Ophrys scolopax)Quan intento lligar una excursió, sempre que puc evito les carreteres i àdhuc les pistes. Dit això, he de reconéixer que algunes carreteres i algunes pistes tenen cert encant, ja que regalen una tranquilitat que hom aprofita per anar més lleuger, xerrar pels descosits o admirar tant el paisatge llunyà com el sembrat de la vora. A petites dosis i en el moment adient doncs no hem de fer escarafalls si trepitgem una carretera poc transitada o una pista amplota que connecta un seguit de masos. D'exemples us en podria donar a cabassos, com la carretera que uneix La Mussara i Arbolí, o la pistota que dóna el tomb a l'embassament de Siurana.Moai a Fraguerau???Una d'elles seria esta carretera, la de La Granadella. La de Reus a Lleida i Fraga quan transita per dalt de La Serra, a la divisòria del Montsant i de Les Garrigues. Hi passa també el Camí de Sant Jaume. A voltes anem per la carretera a voltes paral.lels però per les bosquines o vora els sembrats o ametllers, sobretot ametllers i verd primavera, amb les capriciosses formacions del Montsant embadalint-nos.Arriba la colla, al fons la Cova de Pere QueraltAnant mirant el mapa agarrem una pista que ens porta al camí de Sant Bartomeu a la Venta de La Serra. A la cruïlla, just arribem, que sentim veus. Una bona colla baixen de La Venta. Són "lus nostres", més de 20. Gent del País València, d'Euskadi, del Baix Llobregat, del Camp, de l'Ebre. Coses d'internet. Breus salutacions i per avall, tot entaforar-nos a les entranyes del Montsant.Esta planteta me va donar prous maldecaps (Sarcocapnos enneaphylla)Rupícola de bellíssima flor. Herba freixurera???A Sant Bartomeu hi estem prouta estona, l'indret és corprenedor i bellíssim alhora. Si és ben certa la dita que una font no és res sense un bon plataner, també és ben cert que una ermita no és res sense un esbelt xiprer.Sant Bartomeu de FraguerauEncara recordo anys ha, que arribar a Sant Bartomeu era mitja odissea. El marfull amagava el camí fins gairebé la...
