Tiana-Vallromanes-Tiana per corriols (21-10-2012)
CaminadaAquesta és una de les últimes sortides que m'han agradat més. L'he fet molts cops, tant en Btt com a peu, i sempre que la repeteixo em quedo millor de com estava abans de fer-la. Si la muntanya sempre ens carrega d'ànims i bona energia, aquest recorregut ho fa especialemnt.El primer cop que vaig fer una sortida similar vaig sortir de casa només amb les claus. No portava la motxilla un pèl pesada que porto sempre, ni vaig agafar aigua ni menjar. Feia molta calor, sort en vaig tenir de la Font de la Mercè, d'una vinya abandonada pujant a Can Girona, on vaig trobar uns cabrerets d'un raïm espectacularment dolç, i d'una altra vinya a prop d'Alella, aquesta conreada, on no vaig poder resistir i vaig agafar un raïm també boníssim. Ja sé que per un raïm no passa res, però si tots els que passem per allà ho féssim, de què viuria el pagès? Pensant això, però també intentant-me justificar ja que si no ho feia no sé si hauria arribat a Alella, em vaig passar bona part de la resta del trajecte. Aquest cop sí que anava preparat, amb aigua i dos entrepans de xocolata; vaig sortir de l'ajuntament de Tiana i vaig encaminar-me pel dipòsit nou cap a Can Sent Romà, on vaig començar a trotar. Després de veure al Macaret, vaig pujar a la Cartoixa pel corriolet ombrívol habitual. Sempre amunt, vaig passar per sota de la Cartoixa, el Cementiri del Còlera i els 9 Pins. Allà, per les esses de la Vinya, vaig pujar al Turó d'en Galzeran, el punt més alt de la sortida des d'on vaig baixar fins al Dolmen de Castellruf.El ruquet Macaret, sempre curiósLa font queda a la dreta del corriol de can Sent Romà, baixant unes escales. L'aigua no és potableEls xiprers a l'entrada de la Cartoixa de l'AlegriaLa làpida del cementiri del còleraEl Vigia Alfa, al Turó d'en GalzeranEl Dolmen de Castellruf, vist pel darrere Fins aquí la sortida és maca, a partir d'aquí encara millora, ja que es passa pels corriols de la Mercè (on un dia vaig resar: Déu meu, que no s'acabi mai! i ara sempre hi penso quan hi passo) i de Can Girona, que són preciosos sempre, però aquell dia encara més, després d'unes pluges que els havien deixat al punt. Semblava que caminés sobre cotó, amb aquell tou de fulles humides als peus i l'olor que queda després de la pluja. Ja fa dies que vaig fer aquesta sortida, però el record encara el tinc, i és que hi ha sensacions que no s'obliden. Un cop a Can Girona, vaig pujar una mica per la pista del balcó del Vallès, intentant agafar el corriol de la Tinxaprehicabri, però en vaig veure un que surt de més avall -i que vaig poder comprovar que és més maco- i hi vaig tirar. Va una bona estona més o menys paral·lel a la pista que surt de Can Girona fins que hi baixa de sobte, just en el punt on surt el corriol de l’Scott, que vaig seguir ja que sabia que em portaria al de la Trinxaprehicabri després de pujar una mica. El que no sabia és com estava, amb les nevades i la ventada de fa uns anys havia quedat molt tapat i feia molt temps que no hi passava. Vaig veure que està força bé ja que alguns dels arbres, ara secs, s'han pogut anant apartant. Aquest corriol puja molt, vaig haver de caminar una mica fins que vaig enllaçar amb el de la Trinxaprehicabri, que vaig seguir direcció Can Corbera. Allà vaig trobar una d’aquelles bosses que es fan servir en les curses d’orientació (després en veuria tres més), també vaig trobar quatre corredors que anaven en parelles de dos; els dos primers no van ni contestar la meva salutació, els altres eren molt agradables i fins i tot els vaig poder ajudar, cosa que els primers, que anaven molt sobrats, segurament no necessitaven. No vaig anar a Can Corbera, vaig tirar cap a la Font de Can Gurri, aprofitant aquest tram per menjar una mica de xocolata i descansar mentre caminava. La font estava com encara està ara: impracticable, amb un toll d'aigua bruta i no s'hi podia beure. Vista la font, vaig pujar cap al corriol d’en...
