La puda de montserrat.
La gent de la comarca, relacionem el topònim de La Puda amb l’antic balneari d’aigües termals situat al marge esquerre del riu Llobregat, un quilòmetre aigües avall del pas natural del Cairat, i dins del terme municipal d’Esparreguera. Entra la llegenda i una probabilitat científica, es diu que les aigües sulfuroses començaren a brotar al segle XVIII, arran d’un gran moviment sísmic, en concret el terratrèmol de Lisboa, ocorregut entre les 9,30 i les 9,40, de la matinada del Dia de Tots Sants de l’any 1775. Els geòlegs estimen avui, que la magnitud del terratrèmol de Lisboa seria d'aproximadament un 9 en l'escala de Richter, amb el seu epicentre en un lloc desconegut d’algun punt de l'oceà Atlàntic, a menys de 300 km de la capital portuguesa. Els informes contemporanis indiquen que el terratrèmol va durar entre tres i sis minuts, produint esquerdes gegantesques de cinc metres d'ample que es van obrir en el centre de ciutat, a continuació un tsunami d’onades gegantines va fer la resta, provocant la mort de més de cent mil persones. Pels experts en aquests temes, sempre quedarà el dubte de si el sorgiment de les aigües sulfuroses de La Puda, i el terratrèmol de Lisboa, tenen alguna relació directa, ja que hi ha dades contradictòries, com la que explica que la primera referència històrica de les aigües termals data del 1718, molts anys abans del terratrèmol, on un tal Dr. Salvador va fer un primer anàlisis químic de les aigües, i on es deia que eren de naturalesa sulfurosa-sòdica, que brollaven a una temperatura de 32ºC, i que calculava que el seu cabal era d’uns 4 litres per segon. ----------- Retornant als detalls coneguts sobre el Balneari de La Puda, sabem que les aigües és començaren a fer servir medicinalment l'any 1818, les instal·lacions comptaven amb tres fonts termals, una caseta destinada a vestuaris i poc més, aquest complex es deia “Les Fonts del Sofre”; onze anys després, el 1829 es va iniciar la construcció de dos edificis, a banda i banda del riu Llobregat. L’obra restava sota la direcció facultativa del metge Antonio Coca i Rabassa, i la intervenció de Salvador Garriga, un sastre d'Esparreguera, aquest últim va acabar suïcidant-se l'any 1831, per problemes econòmics, fent-se càrrec de les obres el seu germà, associat amb Francisco Castells i Francesc Pedrosa. L’any 1834 els edificis estaven en ple funcionament, però desgraciadament unes crescudes del Llobregat durant els anys 1842 i 1843, van inundar i arrasar els edificis.El 12 de març de 1845, el psiquiatre Antonio Pujades i Mayans va completar la compra dels dos edificis i terrenys del balneari, amb la col·laboració del comerciant José Oriol Negrevernis, amb l'objectiu de renovar les instal·lacions, crear un nou balneari i un nou manicomi, i donar entrada a altres socis, una societat que no va arribar a bon termini. D'aquesta època és l'edifici que es conserva en estat ruïnós, projectat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet, que havia d'esdevenir un dels balnearis més grans d'Europa, però del qual només es realitzà l'ala esquerra de tot el complex. El 1858, al costat de l'establiment balneari, es va construir un pont de fusta sobre el riu Llobregat, segons un projecte de l'arquitecte Elies Rogent, que enllaçava la Puda amb el camí d'Esparreguera. Pont de fusta. Estació de La Puda. El balneari va ser ampliat durant l’últim quart del segle XIX, essent el moment de màxim esplendor entre els anys 1917 i 1925, posant-se de moda entre la burgesia barcelonesa, la qual s’instal·lava en l’Hotel Gori d’Olesa de Montserrat, on hi havia un servei permanent de diligències, entre l’hotel i el balneari, fins i tot, la reina Isabel II i va fer estada per curar-se d’algun mal. A finals del 1936, hi foren allotjats 200 refugiats procedents del nord d’Espanya, el 1938 n’hi figuraven 800, vinguts de Madrid, Extremadura i Jaén. La mort de...
