Dos dies pel regne del Comaloforno
A mitjans d'Agost vam pujar a la Vall més ben parida del Pirineu, o sigui la Vall de Boí a l'Alta Ribagorça, on s'alcen uns quants dels cims mítics de tot el Pirineu i de Catalunya en particular, i nosaltres teníem un d'ells entre cella i cella, el Comaloforno (3033 m.) el qual és el cim més alt completament en territori català, un muntanyot que ens estava cantant com les sirenes als mariners, calia anar-hi... Vam agafar els bàrtulos després de passar una agradable nit a la vora de la Noguera de tor , i vam començar a pujar per la Vall de Llubriqueto, un camí que ja ens el coneixem de memòria de les vegades que em passat, però que mai ens cansarem de fer-lo, conté totes les essències de la muntanya, començant per un bosc caducifoli, molsa, humitat i frondositat, a mesura que vas pujant et vas trobant el bosc perenne de pi roig i avetoses per finalment arribar a la zona de prats alpins i pins negres de formes estranyes i troncs castigats per la rigorositat de l'alçada, tot això seguint el curs del riu que baixa dels estanys (Roi,Gémena...), a voltes amagant-se, per després creuar-lo per algun pontet de fusta i trobar-nos-el més tard fent tranquils meandres pel prat alpí, és un espectacle de camí, només fer-lo fins al Pla de la Cabana ja val la pena, i molt. I si a més a més pugeu als estanys i potser, més enllà si us aventureu als grans cims que envolten la contrada, els vostres ulls i cor fruiran d'un espectacle inoblidable... Del Pla de la Cabana ens desviarem per pujar cap als Estanys Gémena, feia un dia espatarrant, un sol aclaparador ens queia al damunt, però es caminava sense agobis. Després de passar el Gémena de Baix i dalt tocava pujar fort fins a arribar a tocar dels Estanys Gelats, ja entre un terreny més trencat de grans blocs de pedra, en aquella zona la Maria digué que ja en tenia prou per avui i que el paratge ja li semblava maco per estar-s'hi mentre els altres dos membres de grupet trempapic, amb els ulls clavats a la muntanya, seguíem cap amunt.I ens vam plantar just a la vertical del cim, una canal de pedra descomposta i força vertical semblava que anava en la bona direcció, no vam trigar ni un segon en donar per bona l'opció, vam començar a pujar fort entre un maremàgnum de pedra podrida, descomposta, anàvem evolucionant fins que arribant ben amunt ens vam trobar amb les marques del camí que conduïen del Besiberri Sud al Comaloforno (aquest és el camí que anys abans haviien seguit els companys Potaverda i Magí per assolir el Comaloforno i Besiberri Sud), això ja ho teníem a tocar!L'últim tros fou una grimpada no gaire exposada i un trosset de cresteta que ens deixà just al cim, una alegría immensa, unes vistes tremendes i una sensació de plenitud acollonant! Cim més alt completament Català, cim més alt de l'Alta Ribagorça, un dels Cent Cims i per sobre de tot la sensació d'estar on veritablement volíem estar, damunt d'unes pedres a 3000 metres, sense ni déu al voltant i prenent el sol relaxadament tot observant la immensitat, que fàcil oi?!Vam fer una mica d'envejeta als trempapics que no hi eren amb nosaltres via wassap en rigorós directe i en Potaverda se'm continuar rient del meu tallat de cabell, Príncipe de beckelar em deia el mamón...xD Però no vam estar gaire estona, el deia ja anava de baixada, teníem a l'altre component de l'expedició prenent la fresca als estanys i calia trobar un lloc per muntar el xiringuito per passar la nit, vam desfer la cresteta, vam desgrimpar i vam encarar la canal de roques avall, i val a dir que va tenir el seu punt aventurer transitar per aquella canal, sota els nostres peus les roques es movien i sense voler anàvem llençant quilos i quilos de roques canal avall, algunes d'elles en efecte dominó creaven unes esllavissades, sorolls que sonaven per tota la contrada i olors de combustió que feien esfereir un xic, un d'aquells indrets on prens consciència de lo petits que som els homes... Amb cura i xinoxano vam acabar baixant fins a retrobar-nos amb la Maria, i d'allà vam anar a buscar...
