Cançó trista d'un no-lloc
En el trànsit del ser cap al deixar de ser, s'esdevé una nova naturalesa, la durada del qual pot ser més o menys perllongada.I aquell lloc que va ser, perd significativament les seves característiques, potser s'envelleix, segur que es degrada, més com més dura la transformació o l'abandó.Hi ha gent a la qual els no-llocs ens causa un fremir especial. Una mena de concurrença dels signes d'interrogació i admiració. Interrogació pel futur, per la desaparició del passat que s'arrossega encara, d'admiració poruga per la nuesa, per la runa, pel naixement- o no- de quelcom damunt el no-ser que és present.El tros de costa que del marge esquerra del Besòs puja a cercar el Maresme, de Sant Adrià cap a Badalona, ha estat per molts anys una de les zones industrials més denses, més desangelades. Però res és etern, ni de lluny.I ara li toca la transformació al cantó de Sant Adrià, el més proper al Besòs, en l'espai de les tres xemeneies ja d'anys fora d'ús.Els quatre grans tubs de subministrament de la central ja han estat retirats per les grans grues, unes en terra, altra ancorada davant la costa, tal vegada per a retirar -deunidó quina feina!- els grans blocs que sustentàven els tubs, com el que es veu a l'esquerra de la fotografia.Aquesta fotografia aèria de l'ICCG és ja un testimoni del passat.Tal vegada s'ensorri també en el passat el nom de la platja de "Txernòbil", el tros de platja més propera als tubs de la central, el nom de la qual no requereix de gaire esforç de comprensió, atès l'entorn. Lloc poc concorregut, de fet només per nudistes, en aquells anys -no és que hàgin canviat gaire les coses- en que les platges nudistes tolerades havíen de ser el més amagades possible.En un parell d'ocasions, venint de Montgat o de Badalona per la costa cap a Sant Adrià, m'hi havia banyat. Amic del nudisme però poc amant d'estar gaire estona ajaçat entomant el sol, la platja de Ternòbil em venia d'allò més bé: arribar caminant, despullar-me, prendre el bany i que aire i sol m'eixuguéssin a peu dret per a tornar-me a vestir i anar, passant per sota els tubs, cap a l'estació de Sant Adrià.Tot aquell entorn era lleig. Només el mar, no la costa, posava els seus colors, la seva llum, a tall de guariment.Ara, amb tot el procés de transformació, que durarà el que duri, el lloc ha passat a ser un no-lloc, que com tots, entona la cançó trista d'un adéu mínimament esperançat, mentre firmbregen les canyes dels pescadors.
.jpg&w=320&h=180&zc=1)
.jpg&w=320&h=180&zc=1)
.jpg&w=320&h=180&zc=1)
