Tucs de la Cigalera i de la Llança amb esquís
No és gaire habitual iniciar la temporada d'esquí de muntanya al desembre. El més normal és que hi hagi poca neu, mal assentada, endurida i amb costra. A més, fa molt fred i el dia és curt, molt diferent tot plegat de les grans jornades d'esquí de primavera. Aquest any, però, ha passat una borrasca i ha deixat una generosa capa de neu. Ja fa uns dies que va passar però nosaltres, confiant en què la muntanya encara estigui en condicions i amb moltes ganes d'esquiar, hem vingut a la Vall d'Aran amb la intenció de fer la primera esquiada de la temporada. Per avui hem programat una activitat curta perquè sortint al matí de casa no podríem posar les pells abans de les 10 del matí. Justament a aquesta hora hem arribat al Port de la Bonaigua i hem començat a preparar el material. És un bon punt de partida perquè sortint de 2.000 metres d'altitud ja és fàcil trobar bones condicions de neu. El que hem vist quan hem arribat a la Bonaigua ens ha decebut una mica, ja que les muntanyes es veien en bona part pelades, sense neu. Sort que la pujada al primer objectiu del dia, el Tuc de la Cigalera, està orientada de manera que quedava obaga i encara s'hi veia prou neu. Hem iniciat l'ascensió en direcció a aquest cim. És una ascensió fàcil, d'iniciació, amb poc desnivell i molt popular. Hem entrat per una valleta i aviat ens hem enfilat cap al llom de la muntanya per una pala una mica dreta. Aquí el nostre cursetista, en Ferran, ha suat la cansalada practicant la volta maria que, com tothom sap, és la maniobrà bàsica de l'esquí de muntanya. Ja sobre el llom, hem arribat sense dificultat al cim del Tuc de la Cigalera (2.502 m). Un cim d'una modèstia gairebé patètica però amb un bon panorama. Hem esmorzat una mica i hem fet la panoràmica circular:
Tot i l'hora tardana en la que havíem començat l'activitat, encara era aviat, de manera que hem volgut completar la jornada amb una segona ascensió, de fet la principal. El Tuc de la Llança es veia amb poca neu a partir del seu coll sud, entre el propi Tuc de la Llança i el Tuc dels Arcoïls, però ja que estàvem aquí valia la pena pujar-hi. Hem baixat uns metres fins a les proximitats d'un collet i hem tornat a posar les pells de foca per iniciar una llarga travesia en flanquejament, travessant el Clot dels Arcoïls per arribar al peu del Tuc de la Llança. Semblava lluny però en molt poc temps hem arribat gairebé fins al coll, on hem deixat els esquís per seguir a peu. La part final de l'ascensió és per roques i petits prats molt pendents però sense cap dificultat especial, tenint en compte que les condicions de la muntanya eren molt bones. Hem arribat al cim del Tuc de la Llança (2.658 m), molt més marcat i panoràmic que el de la Cigalera i totalment solitari. Des d'aquí dalt hem vist que al Pla de Beret no hi havia neu i que l'ascensió del Tuc de Bacivers, molt propera, era un pedregar. Hem fet una nova panoràmica circular:
Feia una tarda magnífica, de manera que hem estat una estona contemplant el panorama i els esquiadors que, molt avall, passaven per les pistes de Baqueira. Hem tornat al coll desgrimpant entre blocs i pendents herbosos i ens hem posat els esquís per iniciar la baixada. Hem anat a buscar una canal que baixa sobre l'Estanyol dels Arcoïls; hem baixat per la canal i hem fet un flanquejament descendent fins a les pistes d'esquí de l'estació. Només quedava una plàcida esquiada per les pistes fins al Port de la Bonaigua.
Hem baixat a dormir al refugi del Gerdar. No coneixíem aquest refugi i ens ha sorprès molt agradablement. Està situat en un lloc estratègic, a l'entrada de la Vall de Cabanes, a peu de cotxe i a prop de la Bonaigua. Però el millor d'aquest refugi, a més de l'amabilitat dels guardes, és la cuina. Acostumats com estem als menús dels refugis que ens recorden normalment els menjadors escolars i els ranxos de la mili, el sopar del Gerdar ens ha deixat molt satisfets. Després d'una monumental escudella barrejada, servida a dojo en olla de fang, han arribat uns canalons gratinats amb...
