Pic d'era Peülla amb esquís
En aquesta entrada del blog és més llarga l'explicació dels preliminars que la pròpia crònica de la sortida que, com veureu, ha estat poca cosa. Tot va començar ahir al vespre quan vam arribar al refugi del Gerdar. Després de l'ascensió al Tuc de la Llança no teníem massa clar que l'ascensió que havíem previst per avui tingués prou neu, ja que el recorregut començava a poc més de 1.400 metres d'altitud i, tot i que la pujada estava orientada al nord, pensàvem que fins als 2000 o poc menys no hi hauria neu contínua. Vam fer el que és habitual en aquests casos: demanar consell als guardes del refugi. Ells coneixen bé la zona i ens podien dir a quina vall la neu s'ha aguantat més bé i a on hi ha una ascensió recomanable amb les condicions actuals de la neu. El consell de la guardessa del Gerdar va ser molt clar. Ens va explicar que la borrasca que dies enrere va emblanquinar aquesta zona venia del sud i que, per tant, hi havia més neu al Pallars que a la Vall d'Aran; va afegir que a la Vall Fosca hi havia força neu. Ens va recomanar l'ascensió a les Picardes, que està darrere de l'estació d'esquí d'Espot; ens va comentar que dos dies abans hi havia anat un grup i havien tornat molt satisfets de les ascensions que havien fet en aquella zona. L'estratègia era pujar amb el telecadira utilitzant un ticket d'una sola pujada que, per 6 euros, permet pujar a la part alta de l'estació, a uns 2.300 m, evitant les parts baixes sense neu, i des d'allà es pot anar cap a la part de les Picardes, el Mainera i fins i tot el Montorroio amb neu abundant. Ens va semblar perfecta la proposta i vam planificar l'horari per estar a peu de pistes a les 9 en punt del matí, quan obre l'estació.
Hem esmorzat molt bé en el refugi: un esmorzar dolç i salat de pa amb tomàquet, embotits i melmelada artesanal. Poc abans de les 9 hem arribat a l'estació d'esquí i ens hem equipat per pujar a buscar el paradís blanc que ens havien promès. Carregats amb l'equip complet d'esquí de muntanya hem anat a comprar el ticket de la cadira i aquí han començat els problemes. Ens han dit que no es podia pujar amb un ticket d'una sola pujada si portàvem esquís; només es podia fer això si teníem permís del director de l'estació. Hem preguntat pel director i ens han dit que no hi era. Per la manera com ens ho han dit hem deduït que el director es deixa veure molt poc per l'estació; hem suposat que practica el teletreball i des del sofà de casa seva controla l'estació mirant la webcam de les pistes. Ha estat inútil tota la nostra argumentació. Hem explicat a l'encarregada que a les estacions de França, d'Itàlia, de Suïssa... hi ha un ticket d'una sola pujada que permet als esquiadors de muntanya accedir a zones de muntanya. Ens ha dit que ells no ho poden fer perquè "es colaria molta gent". Sorpresos per aquest paupèrrim argument, i únicament amb ganes d'ajudar en la planificació estratègica de l'estació, hem explicat a l'encarregada que un savi especialista en organització i logística d'empresa, premi Nobel d'Economia i catedràtic d'una universitat americana, havia descobert recentment un sistema innovador; aquest sistema consisteix en què quan un client agafa el telecadira amb un ticket d'una sola pujada l'encarregat de la cadira estripa el ticket, de manera que ja no el pot tornar a utilitzar. Potser perquè aquest sistema és massa innovador per a la petita estació pallaresa, l'encarregada ens ha repetit que s'havia de demanar permís al director. Estava clar que no ens en sortiríem. Les estacions d'esquí consideren els esquiadors de muntanya com a intrusos i ens tenen una malvolença gairebé tan intensa com la dels meteoròlegs que ens tracten públicament d'imprudents i gairebé suïcides pel fet d'esquiar "fora de pista". Ja gairebé desesperats, hem trucat al refugi per comentar la jugada amb els guardes. La guardesa s'ha mostrat molt sorpresa i ens ha dit que ella mateixa i molta gent que coneix han agafat moltes vegades aquest ticket d'un sol viatge i mai ningú no els ha posat...
