Valencians al Lleó adormit, El Ponoig. La Marina baixa.
El Ponoig (1182m) des de la Urbanització de Polop de la MarinaEl Ponoig és un dels cims emblemàtics d'Alacant, el trobem a la Marina Baixa i hi podem accedir per Polop CV-70 de Benidorm a Castell de Guadalest, a l'altura de la Urbanització Ladera Ponoig, en una rotonda trenquem amunt per l'Avda Balcó del Ponoig fins arribar a l'Heliport i dipòsit d'aigua característic on mor la pista asfaltada. Aquesta muntanya impresiona, amb recorreguts de mes de 500 mtrs i dificultats de tota mena...tanmateix no va ser descoberta per a l'escalada fins el 1970 en que Bryan Royle y Kim Meldrumque van obrir l'Esperó dels Anglesos. La publicació a la revista Climb del seu article: Els Dolomites de la Costa Blanca, va despertar l'interès per aquestes parets, no tardant els Valencians Javier Pi, Carlos Torregrosa i Juan Adalit en obrir la via Valencians l'any 1972, la segona via oberta. El Xavi començant la via, la fletxa ens confirma que anem be.Aprofitant que ens hem agafat una setmana per escalar per aquí, vaig amb el Joan i el Xavi a repetir aquesta via, la, en principi, mes senzilla de la zona, que no vol dir fàcil....ja que és molt sinuosa car busca les debilitats de la paret en tot moment. A l'anar tres ens dividim la via, el Joan fa de jutge amb els palets, i li toca començar al Xavi. l'Agulla del Frare del peu de via estant, la Serra de Bernia al fons.Ara ja ho sabem, però és la primera vegada que venim i no ens coneixem la zona, aquest primer terç de paret és factible de fer-lo a l'ensamble i fins i tot, superat el primer muret de IV anar desencordats fins al peu de la Piràmide. La Piràmide és un esperó triangular característic, es veu de lluny, al que haurem d'enfilar-nos. Entrant a la primera reunió.Farem fins a tres reunions abans no entrem en matèria; ara el Xavi comença la Piràmide. Va per terreny esgraonat a buscar un bosc penjat on farà reunió. Passat el primer tram, la resta es pot fer a l'ensamble o desencordats fins a la base de la Piràmide.Fem canvi de cap de corda, és el meu torn. Aquesta tirada em sorprèn, venim de grimpar més que escalar i de cop la cosa canvia: verticalitat i plaques compactes; poc equipament, tan poc que en un punt dubto de per on anar, sort que a força de mirar veig un pitó rovellat força lluny que em confirma que cal seguir recta amunt. Un cinquè mantingut que ja t'escalfa. Entro a la punta de la Piràmide, reunió molt còmode i amb vistes. Comencant la Piràmide.Continuo cap a la punta de la Piràmide.Començant l'espectacular flanqueig.Mentre sóc a la reunió estudio per on deu continuar la via, recta amunt es veu factible, però mes amunt desploma...hi ha bolts però força espaïats...quan arriben els companys em fan veure que cal flanquejar a l'esquerra de la reunió estant. Sembla ser que inicialment la via anava recta, per on jo em mirava i aleshores flanquejava descaradament a l'esquerra, però de fa anys les cordades han optat per anar per on anirem nosaltres que és un tram de la via Estado Emocional. A partir d'aquí toca anar cap amunt, adherència sublim !El flanqueig és espectacular, la roca sortosament molt adherent permet refiar-se de la goma dels gats, les mans són gotes d'aigua i alguna bona ganda de tant en tant per abaixar la tensió. A mitja placa hi ha una reunió, aquí acabant el flanqueig.Després d'un esperó al que t'enfiles fent una petita ziga-zaga, torno a fer cap a l'esquerra, una reunió llaminera quan ja he perdut els companys de vista em fa anar cap allà; és penjada i no massa còmoda per tres, sembla ser que hauria d'haver continuat com esbrinaré d'aquí una mica...però ara ja sóc aquí i ben content doncs la tirada impresionava. A la reunió intermitja, ben penjats.Per sortir d'aquí hi ha un pitó amunt i un parabolt del que penja una baga...penso baixar a buscar la línia que no hauria d'haver deixat, però aleshores els companys quedaran venuts anant de segon, amb el que toca xapar el pitó i fer servir la baga per fer un petit pèndul i resituar-te a la paret: adherència i equilibri fins arribar a...
