**** Todra (Marroc), escalades roges
Dies plens, desert i roca, 20 - 25 de maig de 2019 L’escalada m’ofereix un espai de llibertat que abasta territoris molt amples, a vegades tan sols són somiats i precisament aquests són la primera passa d’un camí on l’inesperat sempre és una opció vàlida. Un simple missatge és el desencadenant d’aquest viatge, una proposta que desperta les ganes de conèixer parets llunyanes on escalar és el detonant de la descoberta.Fa vint-i-un anys vaig creuar les gorgues de Todra en un Land Rover atrotinat, em va fascinar l’esveltesa de les parets, però ni imaginava que algú pogués enfilar aquests perfils retallats. Aleshores encara no havia descobert els plaers que depara la vertical. Aquest cop la perspectiva és ben diferent, em miro el congost amb l’avidesa de qui té fam de roca.Cansada del viatge des de Marràqueix no sóc conscient que això no ha fet més que començar, doncs és tocar aquest calcari vermell i saber que per més metres que faci no me n’atiparé. Tothom m’havia lloat fins el cansament les excel·lències d’aquesta roca impregnada del color del sol, però feien curt en les descripcions, perquè més enllà del seu tacte tallant són les sensacions que transmet el que et deixa meravellat.Un únic impuls, anar amunt, deixar que els dits investiguin camins que fan factible una verticalitat més dòcil del que esperàvem. És un primer tast, així que hem optat per la prudència i ens decantem per itineraris equipats que ens deslliuren de tota preocupació que no sigui gaudir dels moviments que la via ens depara.Rutes senzilles que ens permeten constatar que la bellesa de l’indret s’enriqueix des de les alçades, doncs l’encaix entre gorga i desert esdevé tan natural que et fa pensar en una convivència ancestral. Un paisatge dibuixat per la sensibilitat d’un pintor al que no li importa barrejar ocres i verds en pausada harmonia.Dies plens de rutina improvisada, impregnar-nos fins la saturació dels colors, olors i sabors que ens assalten a cada racó, no tenir presa, conversar amb la gent, hospitalària i riallera i com no escalar sense mesura. La pausa la imposa la pluja que, puntual, ens visita cada migdia en forma de tempesta que alleugereix el calor i esdevé excusa perfecte per perdre´s per pobles fets de fang, oasis i mercats que desmenteixen la solitud eixuta del desert.Escalades exòtiques que et fan sentir fora del temps, amb un ritme propi que t’arrossega a la contemplació d’aquest paisatge nu, però que lluny de ser buit s’emplena de colors tan vibrants que acabes entenent la seva força primitiva i desolada. La pell dels dits es queixa, la sola dels gats acusa el desgast, però fa mal el cor haver de marxar d’un lloc on t’hi sents a gust. M’enduc un munt de bones sensacions i l’estela de la llum d’aquest racó de món!Maridatge vertical: Cinc pinzellades on el color dominant és el vermell, vibrant, càlid i de tacte exquisit. Totes les vies són equipades i amb reunions rapelables, amb una dotzena llarga de cintes en fareu prou. El grau sempre correcte i l’equipament convida a ser atrevit, en conjunt vies amables i amb poc compromís que desmenteixen el tarannà altiu de la gorga.Aproximacions evidents amb una foto de la paret o ressenya, sempre curtes o fins i tot inexistents. Descensos rapelant o si, com és el nostre cas, teniu ganes de conèixer món caminant per senders pedregosos que et traslladen a paisatges lunars amb vistes que s’engrandeixen fins un horitzó que el desert dilueix amb el cel.Qui l’Eût Crue (390m, V+), Jardins d’Été: Roca vermella, abrasiva com poques, una sorpresa continua per la seva adherència innegable. Un plaer resseguir el dictat de fissures, gotes d’aigua i cantells implacables que fan fluida l’escalada. Pintoresca, plaent i plena de color.La via és ràpida i val la pena completar-la fent l’excursió de baixada (1hora), tan sols cal remuntar uns metres i localitzem sender (fites) que discorre direcció Tinehir, tot i semblar per estones que pot quedar tallat va baixant sempre en...
