Pla de Busa: camins al mig de la boira.
5-32-09 20,8 km. Desnivell 1290 metres Boira de llum, de plata. Sento l’ocell i no el veig- vila encantada. Camins que no van enlloc. Floria l’arbre d’hivern- collita vaga. Si em perdo serà en el somni, boira de llum, de plata. Joan Teixidor Havia estat a prop del Pla de Busa en diverses ocasions però mai hi havia pujat. Malgrat que el temps no m’ha acompanyat gens, l’indret m’ha agradat molt. En l’aparcament de la Vall d’Ora on deixo el cotxe hi ha tot de plafons informatius sobre la zona i el municipi de Navès. Surto des del monument a Guifré el Pilós. Segons diuen aquest va ser ferit de mort en una batalla en aquesta vall. Només començar passo pel costat de l’ecomuseu de la Vall d’Ora situat en l’edifici que en altre temps havia estat l’escola. Travesso el riu Aigua d’Ora pel pont romànic. A l’altra banda hi ha una antiga serradora ben curiosa. Poc després de passar pel Mas Pujol, el corriol comença a enfilar-se tot fent ziga-zagues una bona estona. La tardor està esplendorosa i em regala tots els matisos dels seus característics colors. Gaudir d’aquest paisatge fa la pujada menys feixuga. Al passar pel davant del Mas Orriols i poc després per la curiosa font dels Reguerets el camí planeja. Arribo al punt clau d’aquesta ruta, el pas d’escala. Malgrat que no soc gens de grimpades i més aviat sempre les intento evitar, aquest pas no ofereix cap dificultat. Hi ha bons llocs per agafar-se i anar pujant a poc a poc fins assolir el Pla de Busa. Un cop al Pla tot canvia. El corriol ara ja en zona més o menys planera passa per terrenys oberts i pel mig d’un bosc net. La boira es persistent. Avanço una bona estona just a la vora del cingle sense poder gaudir de la panoràmica evident que ha d’oferir el lloc. Passo per un mirador que de ben poc em serveix amb el dia que fa. Travesso el pla pel mig en direcció al lloc conegut com la presó. Fa de bon trotar. Em creuo amb algun que altre boletaire, malgrat els cartells que avisen de la prohibició de collir-ne. Suposo que tenen permís. Un cop creuat tot el Pla, arribo a un nou mirador que m’hauria de permetre albirar que hi ha a l’altre vessant, però on tampoc puc contemplar gairebé res. Un pont metàl·lic permet accedir a la presó de Capolatell. M’imaginava un lloc més petit, però el trobo força gran. Dono un tomb, admiro l’avenc i també l’esplendorosa vegetació de l’indret, així com les roques que donen pas als estimballs on segons es diu els francesos de l’exèrcit napoleònic fets presoners es llençaven al buit tot cridant: “Mourir à Busa et resurgir à Paris”. Aprofito per menjar-me la meva clàssica barreta energètica de pernil per recuperar forces abans de seguir el meu periple per Busa al mig de la boira. En alguns breus instants he pogut albirar una part de l’embassament de La Llosa del Cavall. Torno a travessar el pont i segueixo endavant. El corriol que mena al cim del Cogul (1526 metres), punt més alt de la caminada, resulta perdedor. Hi ha poques fites i algunes marques blaves però es perden per moments. Des del Cogul ja tot serà més aviat pla i baixada. L’ambient es cada vegada més humit i la boira es converteix en boira pixanera. El paisatge esdevé fantasmagòric. Els arbres i les roques emergeixen com fantasmes al mig de la boira. El corriol és molt més fàcil se seguir: hi ha moltes més fites i algú ha fet un manteniment del mateix tallant branques dels boixos i fent-lo molt més evident. M’apresso i troto tot el que puc ja que ara ja tinc un suau plugim a sobre. El corriol es manté molta estona just a la vora de les roques del cingle. Gaudeixo d’unes imatges ben especials, però en un dia de bon temps ha de ser un lloc amb una vista panoràmica espectacular. Quan s’acaba el pla, agafo primer la pista coneguda com Les Collades i després un corriol tardorenc amb una catifa de fulles de tots colors que en franca baixada, d’aquelles toves que fa goig de gaudir trotant em mena fins a Sant Pere de...
