Picos de Urbión i Laguna Negra
Al racó més humit i esquerp de Sòria, entre pinedes llargues com agulles i camins que sempre pugen coster amunt, hi ha la Laguna Negra. És un estany que imposa respecte: fosc, quiet, encaixonat dins d’un circ de pedra que sembla fet expressament perquè el vent hi faça la seua feina. De negre, en realitat, no en té gaire; segons el dia, tira a verd brut o a blau fosc, i ja és suficient. Els veïns, que a falta de feina acumulen llegendes com qui guarda bolets, diuen que no té fons, que engoleix els desprevinguts i que, les nits de lluna plena, hi surten cares dels qui ja no hi són. Ho expliquen amb aquella serietat que fa dubtar si s’ho creuen de debò o només volen espantar el foraster.
Powered by Wikiloc
I és que la Laguna Negra ja impressionava fa segles. L’alçada, la profunditat, el misteri que l’envoltava: tot feia respecte. La primera referència que en tenim és del Llibre de grandeses i coses memorables d’Espanya, de Pedro de Medina, imprés el 1548. Medina la descrivia gran, profunda, gairebé sempre coberta de neu, i explicava que s’hi veien coses estranyes i monstres. El 1880, Juan José García va recollir contalles similars: monstres amb forma de sarvatxo gegant, serps enormes, tempestes que es forjaven dins l’estany... Ho narrava amb la mateixa fe que un passatge religiós, com si l’aigua amagara secrets impossibles de tocar. Només un parell d'anys després, Erasmo Llorente ens va narrar com un dia d’estiu, un viatger va llençar una pedra a l'estany. De sobte hi va aparéixer una figura monstruosa, amb ulls incandescents, exhalant un vapor fosc i sostenint una serp grotesca.La Laguna NegraPío Baroja, amb aquell realisme supersticiós que sempre gastava, la va deixar immortalitzada a El Mayorazgo de Labraz (1903). Quan els protagonistes, Juan i la Marina, hi arriben a la llacuna, la van veure “negra, como una mancha de tinta, como el ojo redondo de un monstruo en el interior de un embudo, que quizás fue en otro tiempo cráter de un volcán”.—No paseis junto a esa Laguna Negra.—¿Por qué no?—Podíais finar allá.—¿Pero por qué?—Porque es una laguna donde hay una mujer que vive en el fondo y mata al que se acerca. Todo el que mira en esa agua muere.Baroja coneixia bé la mitologia rural i se la prenia tan seriosament com calia —és a dir, sense gaire solemnitat—. La mirava amb els ulls d’un home de poble davant un racó inaccessible i misteriós, sense necessitat d’embellir-la. D’aquesta manera va combinar la narració amb el diàleg, deixant que el lector sentira, alhora, la por i la fascinació que la Laguna Negra inspirava.La Laguna NegraQuan Antonio Machado va arribar a Sòria, li digueren que més enllà de l’estepa pelada hi havia muntanyes de pins i una llacuna misteriosa. Els amics del Círculo li muntaren una excursió: cavalleries, una nit a la posada i un pastor com a guia. Al voltant del foc, el pastor va repetir les històries de sempre: la llacuna sense fons, que engoleix els vius, que acull éssers estranys. Per a un poeta, això ja era suficient. D’aquí va sorgir La tierra de Alvargonzález, un conte que Machado va escriure com a tragèdia rural amb una simplicitat brutal. Explicava la història d’un llaurador ric a qui els seus fills, per ambició, van assassinar. L'arrossegaren fins a un barranc on corria un rierol que baixava a buscar el Duero. El lloc era ombrívol, ple de falgueres, faigs i pins. Tot respirava un aire dens, de muntanya fonda. Llegaron los asesinoshasta la Laguna Negra,agua transparente y mudaque enorme muro de piedra,donde los buitres anidany el eco duerme, rodea;agua clara donde bebenlas águilas de la sierra,donde el jabalí del montey el ciervo y el corzo abrevan;agua pura y silenciosaque copia cosas eternas;agua impasible que guardaen su seno las estrellasCom que deien que la Laguna Negra no tenia fons, el tiraren amb una pedra lligada als peus: ningú mai més el trobaria. L’estany, envoltat d’una muralla de roca grisa i verda, on volten àguiles i voltors, se’l va quedar per...
