Montagut
Avui he decidit pujar a caminar per l’antic lloc de Montagut i fer un recorregut històric per un bocí de la terra de frontera que va ser el riu Gaià a partir del segle X. Montagut es troba a l’extrem meridional de terme municipal de Querol, als peus del Puig de Montagut i presidit per l’antiga església de Sant Jaume de Montagut, que centrava el terme de la població disseminada. En temps reculats, transitar per aquest indret només es podia fer mercès als camins de ferradura que enllaçaven els pobles i masos disseminats; però molts d’ells, actualment, són amples camins asfaltats que en faciliten l’accés. Tot i això, el seu rastre encara perdura i permet descobrir les romanalles de parets i pedres treballades que, a poc a poc, van desapareixent sota la vegetació que els va colgant. A primera hora del matí el silenci que envolta l’indret és gran i només el trenca la remor del vent que fa balancejar les capçades dels pins. De fet, hom diu que Montagut sempre ha tingut la fama d’isolat i solitari tot i que, en aquests encontorns, s’hi van arribar a aplegar prop de 500 habitats. A la meitat del segle XIX el trobem descrit d’aquesta manera:“Lugar y cabeza de ayuntamiento que forma con Querol, en la província y diócesis de Tarragona, partido judicial de Montblanch, audiéncia territorial y capitanía general de Barcelona. Situado en terreno escabrosos con buena ventilación y clima frío, pero sano. Tiene seis casas diseminadas por el término; una iglesia parroquial (San Jaime) servida por un cura de primer ascenso, de provisión real y ordinaria y el cementerio contigua á ella; una ermita con culto público, del cual cuida un beneficiado, dedicada a Nuestra Señora de Valldocera. El termino confina al norte con Querol, al este con Pontils, al sur con Selma y al oeste con Ordres; estos dos últimos del partido judicial de Valls. El terreno es montuosos, árido y secano; el monte nombrado Puig de Montagut, de figura cónica, se halla en este mismo término y se cree que de él nace la etimologia del nombre de este pueblo. Abunda de piños pequeños y monte bajo, y le cruzan varios caminos locales de herradura. El correo se recibe de Valls. Produce vino, trigo y legumbres; cría ganado lanar y hay caza de perdices, conejos y liebres. También existe un molino harinero. La población y la riqueza va unida a la de algunas cuadras. Tiene 116 vecinos, 493 almas.” Pascual Madoz. “Diccionario gográfico-estadístico-histórico de España”. 1845.Més tardana, gairebé amb un segle de diferència entre l'una i l'altra, també tenim aquesta descripció que en fan Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna a la guia “Les Valls del Gaià, del Foix i de Miralles” publicada l’any 1934:“Al coll de l’Església, a 860 metresd’altitud, és on s’alça l’edifici que va ésser parròquia del poble disseminat de Montagut, la qual havia aplegat uns 500 feligresos. És molt gran, de planta romànica amb arcs gòtics recolzats en les mènsules, al nivell de les quals circula un ornament neoclàssic de morter. Té adossada la casa rectoral, que va queient de mica en mica, d’ençà que el darrer rector que l’habità fou maltractat, robat i assassinat el dia 7 de març de 1869. Des de llavors, el rector viu a l’ermita de Valldossera i atén l’església de Montagut. Aquesta parròquia fou instituïda al segle XIII. Els pocs veïns que ara li resten li són tossudament addictes i no es volen desfer, per a traspassar-les a Valldossera, de les relíquies de mèrit artístic i de valor material que tenen dipositades, atesa la solitud d’aquesta església, en un banc de Valls.En aquests encontorns o bé dalt del puig, degué alçar-se el castell de Montagut del qual parlen repetidament els documents. Era un edifici construït al segle X. L’any 988 el seu nom figura en un escrit sobre el monestir de Sant Cugat del Vallès. L’any 996, Sandred ven a Irene de Cervelló el castell de Montagut i els de Querol i de Pinyana. Referent al primer es diu “amb torrers,...
