La garrotxa alta garrotxa... és perdedora
P { margin-bottom: 0.21cm; } Amb aquest redundant títol vull fer entendre el següent: que la zona de l'Alta Garrotxa és molt garrotxa (un bonic adjectiu amb el que vam ensopegar poc després d'arribar a la comarca de la Garrotxa, i en la que la Iara i en Luis hi seran durant una temporada. Prové, segons el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, del preromà rokkia i/o rokka, origen de la paraula roca, i amb influx, potser, de garriga), és a dir, que és una terra aspre, trencada, de mala petja; i que et pots perdre molt fàcilment. I ara sabreu el perquè de tot plegat...Vet aquí que tot un secretari Trempapiqueru (l'Albert aka) va proposar a uns wwoofers que hi vivien per una humida i verda comarca del nord-est de Catalunya de fer una excursió per la zona. Per proximitat, l'Alta Garrotxa tenia tots els ingredients per satisfer les nostres expectatives. De bon matí, i des de Riudaura, vam sortir amb una furgoneta nova ((la Iara i en Luis han fent passes per independitzar-se del cotxe dels familiars però, malauradament, no massa del petroli :-(...)( cap a Talaixà.El nostre programa s'havia decidit en assemblea la nit anterior, dormint en un paller equipat amb llit, matalassos i llençols. L'indret era el Molinou de Riudaura, antic molí reconvertit en granja wwoofer. Amb la il·lusió cega del gaudi de l'endemà, no vam saber discernir la mena de ressenya que volíem seguir: un escrit més líric que tècnic de la revista Vèrtex, amb unes descripcions fantàstiques sobre la història i la bellesa de la zona a recórrer, però no sobre les dificultats, fites i consells per una caminada sense sorpreses. Amb un idíl·lic i atraient títol vam ficar les 6 potes a la galleda i ens vam confiar, també, en tenir un 1:25 000 de l'Alpina i una brúixola. L'espectacle durava 8 hores i havíem de fer el Puig de Sant Marc, el Puig de les Bruixes i el Comanegra, per, a continuació, baixar un altre cop a Sant Martí de Talaixà pels poblats de Monars i Maians.El nostre equipament era bàsic car no preteníem caminar més de 8 hores, tindríem moltes hores de Sol a sobre i, a més, era estiu (un 16 de juliol del 2014, amb caloreta, bon temps...). Així doncs, per exemple, dos entrepans diminuts aconseguits a Castellfollit de la Roca a preu de llesca torrada de pa de pagès amb pernil, botifarra i mongetes es van convertir en l'àpat principal (i únic) per a 2 dels excursionistes. Malgrat tot, la passió per fer muntanya ens carregava els músculs d'adrenalina... i ja la vam necessitar per poder pujar per la pista forestal que porta des d'Oix a Talaixà!! La pista no era adequada per una Citroen Berlingo de segona mà del 2004; conseqüentment, en un tàlveg, el cotxe va patinar i, reculant, vam haver d'aparcar el cotxe en un desviament del camí principal totalment inutilitzat. Ens trobàvem prop del Pla de les Guillasses, a gairebé 4 km del teòric punt de partida. Partírem a les 10 del matí per seguir en direcció nord cap a la Palanca del Samsó, resseguint la riera d'Oix i buscant el sender de Gran Recorregut 11. Els paisatges eren espectaculars: gorges, salts del riu, bosc d'alzina cobrint tot l'espai que les pedres no defenien, penya-segats... i també algun curiós Pont Trencat, amb un forat al mig... Al despoblat de Talaixà vam recordar una curiosa història. En aquest nucli, que ja estava poblat al segle IX i que el 1918 comptava amb 130 habitants, es va establir en Rodri, un home de Huelva que, junt amb un amic seu, va adquirir dues cases en ruïnes per viure-hi i fer una cantina. Poc després, l'any 1988, una empresa va comprar la totalitat de la Vall d'Hortmoier per fer-hi un vedat, i el Rodri, junt amb el Grup de Defensa de la Vall d'Hortmoier van engegar una campanya en contra del projecte. A la lluita també si suma el Centre Escursionista d'Olot que, en haver rebut en cessió una de les propietats d'en Rodri (ja tot sol doncs el seu company va decidir no viure allà) , va decidir fer un refugi. La lluita general va donar el seus fruits doncs l'Ajuntament de Montagut va declarar d'ús públic...
