Juny hivernal al Canigó, per la bretxa Durier des de Valmanya
1 i 2 de juny del 2013Poc actius en un hivern molt actiu, assaborim la seva potser última fuetejada allà on creïem que ens deixarà fer. El vent fort amb retenció de nord ens porta a triar aquest massís que s'en lliura, no del vent sino de la nubolada, almenys en teoria.Efecivament la nevada va ser escassa i això aporta seguretat; el vent, minvant i residual; les boires però, persistents i gebradores pel vent, tot i la temperatura positiva.Triem els Masos de Valmanya com a punt de partida, tot i que després veurem que es pot pujar amb cotxe per la pista de Villerac i Mas Malet fins al Ras de Prat de Cabrera, on hi ha una tanca. Volem caminar i enfilarem els 1100 m de desnivell fins a Cortalets amb les motxilles ben carregades, doncs encara que el refugi també es obert i guardat pugem la tenda.Des dels Masos, el sender Gr enfila fort el pendent encarat a l'est i arrecerat del vent del nord, sota l'ombra de la fageda ja ben brotada, i sobre un còmode coixí de fulles seques que plauen la pujada.Al Ras de Prat de Cabrera prenem l'ample pista forestal fins a Cortalets, doncs el camí d'estiu, de cota més alta, es mostra nevat i amb acumulacions que n'esborren la traça.El vent es fa notar a Cortalets, i anirà afluixant durant la nit. Tenim esperança d'un bon dia per a l'endemà esperonats per les previsions que així ho anuncien.Primeres llums de diumenge; no fa fred; el vent ja és molt local. Sortim de la tenda i la boira ho amaga tot, deixant una visibilitat d'escassos metres. Afortunadament, la tarda de dissabte, una parella va pujar a la bretxa Durier i van baixar pel mateix lloc, per tan, com que no ha nevat, hi ha traça. Decidim doncs seguir-la i almenys atenyer la bretxa.L'excursió es concentra a seguir una traça, aliens a la meteorologia adversa i a una visibilitat quasi nula. Només brevíssims espais de temps entre la boira ens permeten veure la parert del Barbet al fons del circ del mateix nom, emblanquinada de gebre. La fe en la traça i en les passes de la companya que em precedeix és absoluta.Ja ens hem posat crampons i poc a poc el pendent es redreça. Gairebé sense adonar-nos som dintre de la canal. La foscor de la roca adverteix de la proximitat de les parets del Canigó i del Barbet. La neu s'endureix i les petjades desapareixen, però el camí és indubtable. El vent, enfortit per l'acanalament, ens empeny amunt i no deixa mirar avall, fins que superat l'insignificant pas rocós s'acaba tot, canal, pendent i vent, com si haguessim sortit d'un infern.En aquestes condicions meteorològiques teniem previst de baixar per la canal, però entre la ventada que hem deixat enrera i la placidesa del vessant oest, per on continua el camí cap al cim, la opció és clara: ens enfrontarem a baixar del cim amb boira i sense traça.De la bretxa al cim s'intueix el camí per la poca neu que hi ha, ventada i endurida. La xemenèia final és un roquissar arrebossat de neu dura, on la grimpada és força entretinguda, però no demana corda. Assolim el cim amb un vent suportable i canvio piolet per mapa i buixola: no es veu absolutament res.Tot el tram del Canigó al coll entre aquest i el Pic Jofre el fem a cop de mapa, bruixola i intuició, amb l'alegria de trobar un parell de marques que ens reafirmen en el bon camí, tot i que a trams el perdem. Arribats a l'esmentat coll trobem traça d'algú que s'hi ha atansat des de Cortalets, i la boira ja queda per sobre, amb la qual cosa la tornada ja és fàcil.Només resta carregar l'esquena altre cop i desfer els mil metres de desnivell que ens enlairen sobre Valmanya, on ja gairebé és estiu.
