El Tallón i la Bretxa de Rotllà
Diuen els entesos —els entesos de veritat, no pas els aprenents de diumenge amb botes noves, sinó els que porten la muntanya al rostre— que el Tallón és el tresmil més senzill del Pirineu. I tant! Una passejada amb aires d’excursió familiar, gairebé una diligència alpina pensada per a senyores amb paraigua i xiquets amb caramels a la butxaca. Ja m’enteneu...Però —i aquí cal dir-ho sense estridències, amb una certa fermesa de criteri, com qui exposa un fet inevitable— tot depén d’on tries de començar. Per França, certament, és un passeig relatiu. Ara bé, ai si optes pel vessant espanyol! Aleshores et rebrà una geografia aspra, de silenci mineral i rampes que no admeten conversa. Un camí que no puja, sinó que s’enfila. I no pas amb gràcia, sinó amb aquella lògica vertical —seca, inapel·lable— que exigeix, com a mínim, una certa disposició a la penitència.Camí del Port de BujarueloPerquè a la muntanya, tant se val el Tallón com el tossal que corona l'ermita del poble, la senzillesa és un concepte altament relatiu. Sovint l’invoquen persones que no han tingut la delicadesa d’explicar com poden arribar a ser de llargues, de lentes, les hores quan el paisatge es torna una successió monòtona de pedra i fatiga. I això, amic meu, té molt poc a veure amb la facilitat i molt —molt— amb la manera com un s’atura a mirar la muntanya.Ermita de Sant Nicolau de Bujaruelo (segle XIII), dedicada a Nicolau de MiraPerò comencem pel principi: viatgem a Bujaruelo, una vall que sembla feta per a aquells que busquen bellesa sense necessitat de grans pretensions. I és que, a vegades, la bellesa —com tot el que val la pena— no demana més que una mirada desinteressada. Hui dia, Bujaruelo sembla tenir la mida i forma ideals per a qui només vol una fotografia de muntanya i una mica d’aire fresc. Però, ai, la història... Sovint, els llocs tenen més història de la que ens pensem. Al segle XII, l'orde de Sant Joan de Jerusalem hi va fundar un hospital per a pelegrins, mercaders, contrabandistes i tota mena de viatgers. Un segle després, hi fundaren una ermita, la de sant Nicolau. Hui, Bujaruelo només acull les velles despulles de l'ermitori, el riu... i el silenci. No sé si això és millor o pitjor, però sens dubte és més durador. I potser és aquesta permanència la que li dona una perfecció que res pot esborrar. Al capdavall, no necessita més que els seus prats verds i el murmuri tranquil del riu Ara per ser completament perfecta. I, així i tot, només els més profundament ignorants podrien dir que no és exactament així.Pont romànic de BujarueloAmb tot, encara resta un vestigi d’aquella època que sembla que tot ho va resistir, el temps, la guerra, el pas dels homes: un pont romànic. Quin pont! Però aquest pont no és només una construcció, és un senyal d’un temps en què els camins tenien més a veure amb la vida que amb el destí. Aquest pont, amb la seua arcada humil, ha vist més viatges que molts homes vius. I, si poguera parlar, diria probablement que més d’una vegada va sospirar, un sospir breu, de pedra vella, resignada, si és que els ponts poden sospirar.Camí del Port de BujarueloAra bé, travessat el pont, el paisatge canvia la cara. Ja no és innocent. Aquí comença la veritat de la muntanya. La calma de Bujaruelo no era més que la pau que precedeix la tempesta, la cortina abans de l’obra. I l’obra, amic meu, és la pujada. I la pujada —com tot en la vida— no té res a veure amb la facilitat.Enllà del pont hi és el Port de Bujaruelo o de Boucharo, un pas fronterer clau entre Aragó i el Bearn (França), alt i esquerp, però útil —com tants d’aquests colls pirinencs que, amb més roca que cerimonial, connecten mons diferents per sota del radar dels grans relats.La glacera (o el poc que queda d'ella) del TallónDurant segles, el port fou la drecera dels pelegrins, dels comerciants i dels ramats que no entenien de fronteres. S’hi traficava bestiar, sal i idees. Quan no hi passaven devots, hi desfilaven contrabandistes...
