La festa (Cavallers II)
El Pistacho Asesino, 6a (220m)4ª Agulla de Comalestorres, Cavallers.L’esmorzar, abrigats amb punyetes, ha baixat ben ràpid, no com el nostre ritme que ens fa sortir una hora més tard del previst. No passa res, hi ha poca gent i encara podem ser els primers.La pujada és un primer assassinat però arribem a la tartera prou frescos, no fa tanta calor com l’any passat. Sortir del bosc i veure la paret on ens dirigim em causa una sensació d’inseguretat molt forta, com quan et dirigeixes al Cavall Bernat per primera vegada. Avui ja la sé controlar i puc endevinar per on aniran els trets així que desvio l’atenció del meu cervell cap a altres coses. Sostret del segon llargEm torturo pensant en el primer llarg. El vull fer? M’atreveixo a fer-lo? I si comencem per la via del costat? Serà com les adherències d’ahir? Té molt bona pinta, el vull fer. Sí, vull fer-lo, però fins que no hem acabat d’arribar a peu de via no li dic al Miquel. Ell, com era d’esperar, accepta sense condicions i ja no hi ha volta enrere, cap amunt!M’enganxo a la paret. Només aixecar-me del terra ja és bona carta de presentació. La fissura és roma i no aporta res, ni protecció ni presa bona, tan sols algun peu fent-hi massa força. La placa és infernalment llisa, tombada però llisa. Els parabolts hi són però entre un i el següent t’hi jugues una bona “pell de taronja”...3er llarg, paradís de fissuresI jugant, jugant, me la jugo! M’aixeco amb els peus en adherència, la mà dreta completament oberta recolzada a la paret i l’esquerra en una misèria de bony. Aixeco el meu pes suaument i, sense avisar, la ma esquerra es desenganxa de la paret. L’altra mà la segueix i tot el cos se’m tensa. Estic amb els peus en adherència i el meu cos s’està allunyant perillosament de la paret. La caiguda seria una bona rascada i si no saltés rodolaria de cap per avall, però no penso en caure. Lluito contra la gravetat sense poder fer massa cosa més que esperar que els peus no em rellisquin i que la velocitat que porto cap enrere no superi la vertical. Victòria! Desaccelero, quedo quiet, ben dret i torno a caure cap endavant, suaument, fins que puc recolzar les dues mans obertes a la paret. Acabo d’arribar a la següent expansió per poder parar i respirar. Ha estat tan ràpid i tan lent alhora que no estic segur de que hagi passat realment. El cor torna a bategar a ritme tranquil i tot torna a la normalitat, seguim!El Miquel no s’està per romanços i puja remuntant la corda, que ell ha vingut a fer fissures! I les comença a trobar al final del primer llarg on comentem que seria genial que tota la via fos com aquests últims metres... Que il·lusa i innocent que és la desconeixença!5è llarg, trenta metres de diedre vertical!A peus del tercer llarg els ulls ens surten d’òrbita. Granit llis, impecable, separat en dues parts per una llastra vertical que se’n va a morir a sota d’una arcada gegant. “Miquel, no sé si ho sabré escalar jo això”.D’aquí en amunt tot són fissures perfectes i netes esquitxades amb alguna expansió només als punts on no es pot protegir. La resta és la festa dels encastadors, entren sols però ens costa confiar-hi. Tot i això hi confiem fent força de cap i de cul, sinó no hauríem fet ni un pas cap amunt. 5è llarg, molt vertical tot plegatLlarg a llarg es repeteix el mateix escenari. És un “mama, tinc por” constant que a les reunions, enlloc de convertir-se en el típic “com mola escalar”, es transformen en paraules d’admiració i incredulitat davant del llarg que ha obert el company. Sincerament, no hauria estat capaç de fer els llargs que va fer el Miquel i ell pensa el mateix dels meus.Ens hi estem deixant la pell. Els friendsallunyats fan treballar el cervell i la roca no dóna treva. Vertical i llisa, tallada per línies perfectes t’obliga a fer força constantment tant per pujar amunt com per posar assegurances. Només a les reunions, ben penjades, podem descansar una mica els músculs.6è llarg, granit fins al final“Reunió” crida...
