Balandrau
19,3 kms. 6-51-42 1492 metres de desnivell positiu Feia dies que tenia ganes de fer una excursió llarga i pujar algun cim, però tampoc tenia massa ganes d’anar lluny i passar moltes hores al cotxe. Pujar el Balandrau des del Serrat em va semblar una molt bona opció. Començo pujant pel carrer Calvari del Serrat. El nom del carrer serà premonitori del que m’espera, una pujada continuada sense cap treva, però de bon fer. Com que he començat a caminar de bon matí la primera part de la pujada la faig a l’ombra. Pujo, pujo i pujo per un corriol al bell mig del bosc. Observo flors que donen color al camí. La respiració i els batecs del cor s’acceleren. Primer segueixo unes marques grogues, que més endavant es convertiran en vermelles, cada vegada més escadusseres. El bosc es va esclarissant. Els arbres són cada vegada més menuts. Quan creuo alguna clariana contemplo el Torreneules i també el majestuós Puigmal. El camí es fa perdedor per moments i haig d’estar alerta. Definitivament desapareixen els arbres i entro en una zona de prats alpins. Els núvols s’arrosseguen per les carenes. Tinc una parella d’isards a pocs metres. M’observen amb tranquil·litat i desapareixen darrere d’unes roques un cop ja han satisfet la seva curiositat sobre aquest bípede que envaeix el seu territori. Els núvols van guanyant terreny. El vent és fresquet. Segueixo guanyant alçada, però ja fa una estona que he perdut el camí i avanço per intuïció per on em sembla millor. Fa fred i m’aturo a abrigar-me. Perdo visibilitat. La boira va i ve, però es va tornant persistent. Sense voler em ve al cap la tragèdia del Balandrau que fa poc han passat per TV3, i com realment un canvi meteorològic sobtat pot suposar un perill. Un cop a la carena, recupero el camí. I de cop i volta ja soc al Balandrau. Pensava que el tenia més lluny, però resultava que estava molt més a prop. Tot és boira i no puc contemplar cap de les magnífiques vistes que es poden observar des d’aquesta atalaia. Han estat 3 hores per fer aquests 6.5 km de pujada i més de 1000 metres de desnivell. Tot un quilòmetre vertical. Fa vent i fred. No resulta massa agradable estar-se al cim: temps just per fer-se la foto i creuar algunes paraules amb una parella que arriba i poca cosa més. La baixada és ràpida, i ben aviat ja sense boira però amb núvols persistents als cims. Des del Coll de Tres Pics baixo pel dret seguint el torrent del Bugader que està força sec. Hi ha alguna traça, però aquesta no és massa continua. Els núvols es mostren amenaçants per tot arreu. Canvio les plans. Havia pensat menjar alguna cosa al Refugi de Coma de Vaca i descansar abans de continuar la baixada, però no em vull arriscar a trobar-me sota una tempesta i segueixo directe avall sense ni arribar-me al refugi. La baixada fins les Gorges del Fresser es fa llarga i pesada. Començo a acusar el cansament. Poc abans d'arribar al pont ja entro al bosc i tot es fa més agradable, sobre tot, quan em rodegen els nerets totalment florits. Des del pont el camí ja modera el desnivell i puc anar més ràpid. El corriol és per dins del bosc i m’acompanya la remor de l’aigua del Freser. Em porto un bon ensurt quan en una corba on hi ha aturada una parella amb dos fills petits, un gos se m’abalança a sobre. Sort que el portaven ben lligat i l’aguanten fort. Una mica més i em passo el trencall que m’ha de conduir al Serrat. Els pals indicadors som d’una bona ajuda per no fer més volta de la necessària. Travesso el torrent i ja a l’altra banda agafo una pista en baixada on aprofito per trotar a estones. Després d’una bona estona per la pista, un corriol a l’esquerra amb pujada ja em condueix directament al Serrat. El bosc que rodeja tota aquesta darrera part de la ruta la fa molt agradable. Escolto els cants d’alguns ocells i també puc contemplar el vol d’algun d’ells. Acabo a una hora força tardana i amb gana, però satisfet de la jornada. Finalment m’he lliurat de la...
