La pica d'estats
Pica d'Estats per Pinet, 19,70 km, +2099, 12-16 d'octubre de 2023M'anava ballant pel cap provar de pujar la Pica d'Estats amb les nenes, primer perquè les veia capaces i segon perquè n'havíem parlat sense que trobéssim el moment idoni. El concepte de moment idoni depèn de molts factors, moltíssims quan parles de canalla. A mesura que et fas gran i si t'agrada la muntanya, aquest concepte es va relaxant inevitablement i emprèns rutes dies rúfols, amb no molt bones condicions, sense bon estat de forma, etc... No hauria de ser així però acaba essent. Lluitar amb un mateix i tenir suficient paciència per tenir el dit al gallet i no disparar fins que l'ocasió ho valgui és extremadament difícil. I això passa a la muntanya, a la vida, a la feina, amb les inversions. Ser àliga i volar hores sense picotejar res sovint té la seva recompensa, especialment en l'Edat dels xais i les cabres, com serà recordat en un futur el període amb menys sentit comú de tots els temps.El pont del 11 de setembre ja vam estar a punt de disparar, tres dies, dos de bons i el tercer tapat eren una bona opció, però el refugi encara estava guardat (per tant ple) i no volia la pressió de pujar-hi o de fer nit al refugi per les nenes. Així que quan aquest pont del 12 d'octubre veig que ja han tancat el refugi i només queda la part lliure, amb una previsió de temps correcte, deixo de volar i baixo en picat. Tenim dos dies de bo abans dissabte no vingui el mal temps. Amb el refugi lliure podem dormir-hi dues nits o si estem valents només una nit. O si quan hi som fa vent, tirar avall i a "otra cosa mariposa". Començo a fer motxilles dimecres vespre, tot comptant que la Sira i la Nora portaran la seva, amb la seva roba i una aigua petita, poc pes, però menys que haurem de portar nosaltres. Per contra al tenir el refugi tancat toca pujar menjar per 2 dies i com que també dubto si el refugi estarà ple, agafem tenda, sacs i esterilles per si de cas. Al final em queda un motxillot de 20 kg com feia temps que no portava. La Gemma li pesa menys perquè la motxilla és petita, però també va plena.Aparquem divendres a l'Artiga, vora l'autobús d'una parella ben trempada. No és en McCandless però ho podria ser. Amb més temps ja els hauria demanat que m'ensenyessin com l'havien distribuït, doncs es veia l'interior de fusta i devia ser espaiós. Sortim caminant a quarts de tres per dins el bosc, tot comtant que ens trobarem les vaques que ja baixen a passar l'hivern a la plana, doncs hem vist el tractors i remolcs esperant que baixin. A mig bosc comencem a sentir esquetlles i ens apartem per deixar baixar les vaques, senyal que ja esperen mal temps. Seguim pujant fins als prats i aquí agafem el camí de la dreta que puja cap al refugi de Pinet, essent menys fresat que l'altre que farem de baixada. Arribem al refugi amb poc menys de 3 hores, bon ritme, i ens trobem amb un jubilat francès ben trempat. Al final acabem passant la nit tres francesos, dues catalanes i nosaltres quatre. La Sira somia que entra l'ós a mitjanit i es menja els del pis de baix, però com que queda tip a nosaltres ni ens toca i torna a marxar. Li dic si era malson i diu no, jo mirava des de la llitera i ja m'ha semblat que amb tres ja quedaria tip!!!La nit sergurament ha estat freda i ventosa. Sort que no hem dormit amb tenda, tot i que una parella de catalans si que ho han fet. Ens llevem, esmorzem i sortim a les 8. Tot xino-xano anem pujant i entrem al camí que flanqueja la vall, per on fa 10 anys vam esquiar a l'hivern. Seguim pujant fins que tombem al llac, anem a bon ritme i no fa calor, perfecte per caminar. Les nenes van demanant quina és la Pica, però des d'aquí on som encara no es veu. Quan ens ajuntem amb el camí que vé de Catalunya, amb una bona corrúa de gent, ja veiem la creu. Ara sí que ho tenim aprop. Seguim fins al coll al costat del Montcalm i acabem de fer els últims metres per arribar després de 3 hores dalt del cim!!! Esmorzem, foto i una mica de descans, doncs nosaltres ho hem pujat tot cap dalt. Ara si que tenen clar...
.jpg&w=320&h=180&zc=1)
.jpg&w=320&h=180&zc=1)
