La plenitud d’un instant
És curiós com arriben els records. De vegades, no són els dies importants, ni els noms, ni els llocs exactes. Són només imatges soltes, una llum, una olor, un detall. Aquest record naix sota un sol enlluernador que sembla posat expressament per a nosaltres. Ja sabem que no és així, però tant se val: l’agraïment que sentim és sincer, com si realment ho fora. A les motxilles hi queda un bocí de pa i un paquet de pernil. Riem per alguna cosa. Qui sap perquè, però tampoc no importa. El que compta és que riem, ben a gust, que el sol continua brillant i que el vent —aquest vent suau i constant— sembla portar alguna cosa més que aire. No tots els records s’anoten a la llibreta de viatge. N’hi ha que queden a la pell, o al fons de la mirada, i tornen anys després, sense avisar, tan vius com aquell matí. No recordes què vas dir, ni quin dia era, ni tan sols si era abans o després d'arribar a tal poble. Però recordes la llum, el gust del pa, l’esclat d’un riure. I això és el que compta. I potser això no és tan poca cosa. Potser aquest cel, aquest pa i aquesta companyia són exactament tot el que necessitem. Potser viure —de debò— és això: aprendre a reconéixer la plenitud en els moments més senzills, sense esperar res més que el que ja tenim davant. Com si el món, per un instant, s’haguera aturat només per dir-nos: “ara.”
