Assumiràs la veu d’un poble
Article publicat al diari Levante - EMV el dimecres 28 de febrer de 2024. “Llegiu, camineu, coneixeu el país, estimeu-lo. Coneixereu un territori molt més ric i divers del que pugueu imaginar. Unes muntanyes plenes de vida i d’històries.” Amb aquestes senzilles paraules, que donen la benvinguda al lector en la introducció del nostre darrer llibre, ben bé podríem resumir tot allò de que va el muntanyisme, aquest vell anhel de trescar el territori. Llegir, caminar, conéixer, estimar. Els cims més alts, les valls més feréstegues, les formacions geològiques més imponents. La Terra n’està plena, d’indrets impressionants.
La història del muntanyisme al nostre país, però, dibuixa un itinerari sovint diferent al recorregut per altres països europeus. Així i tot, l’inici, la seua naixença, comparteix trets comuns, i es troba, d’alguna manera, emmarcada en els temps llunyans de la Il·lustració, i definida per la voluntat d’estudiar el territori d’una manera, diguem-ne, enciclopèdica. Després vingué la època dels grans imperis europeus, els grans descobriments, els científics i les seues societats geogràfiques, impulsades per l’afany de saber… i d’explotar els recursos de les colònies.
Lluny d’això, la història del nostre excursionisme ha vingut definida, en canvi, per uns altres condicionants. Principalment, per la necessitat de descobrir i copsar un territori propi, històric, les possibilitats de descoberta del qual no estaven, a priori, en les nostres mans. Com no podia ser altrament, el muntanyisme vingué de la mà de la Renaixença, de la ferma voluntat de recórrer i descobrir el país, d’estudiar-lo, i fer-lo propi, en tots els vessants possibles: territori, però també cultura i llengua. No és casualitat, clar, que molts dels grans personatges d’aquest renàixer foren apassionats trescadors de les nostres muntanyes. Joan Coromines seria, possiblement, un dels casos més paradigmàtics, gran muntanyenc i lingüista enorme.
Després, però, vingué la llarga nit del franquisme, la desfeta bèl·lica, la pèrdua de les llibertats, i un colp fort, fortíssim, a tot aquell anhel. Però, com digué el nostre estimat poeta Estellés:
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
La llarga nit fou una nit tràgica. Coromines se n’anà a les Amèriques, com tants i tants compatriotes que hagueren d’abandonar la seua terra. Els centres excursionistes havien perdut molts socis en el conflicte, car molts d’ells havien sigut cridats a files.
Però, així com hi ha els ametlers i els marfulls, que floreixen en els dies més freds i crus de l’hivern, el país anà observant un lent reviscolar, un dur renàixer, sempre sota la mirada inquisidora del règim dictatorial. Vingué la represa de les activitats muntanyeres, culturals, de promoció de la llengua… L’editorial Alpina començà amb els seus primers mapes, els primers mapes veritablement excursionistes, a escala 1:25.000 i plens de detall geogràfic i toponímic. Tot això, no sense el rezel del règim, acostumat al monopoli del coneixement del territori per part dels militars.
Vingueren les agrupacions escoltes, els centres excursionistes, les trobades i les gimcanes. I la Flama del Canigó. A casa nostra, aquesta època marca l’inici dels clubs més veterans, i l’època d’expansió i auge del muntanyisme associatiu coincideix, gens casualment, amb aquesta voluntat de conéixer el país i preservar-lo, en totes les seues formes d’expressió: paisatge, art, llengua, cultura, història... I no és gens casual, perquè forma part d’un mateix desig.
No podem, doncs, entendre el muntanyisme sense l’arrelament i enamorament intens amb l’entorn, ni sense el ferm compromís amb la defensa d’aquestes formes d’expressió esmentades.
I tot això que vinc dient, que pot sonar vague i difús, té punts de concreció, molt clars, molt propers en el temps i en l’espai....
