.jpg&w=320&h=180&zc=1)
Travessa II (Binimorat - Formentor)
S’haurien de torçar molt les coses perquè avui no arribem a Pollença. Aquest cop no tenim cap lloc on aturar-nos a fer el cafè, per la qual cosa ens posam en marxa un poc més prest que els altres dies. Tot i que hi ha un parell de núvols damunt el puig Major, pareix que tindrem un dia bastant millor que el d’ahir. Començam a caminar quasi sense desnivells, i això es nota. Les cames, ressentides dels dies anteriors, agraeixen poder encalentir-se abans de fer una pujada. En arribar a la barrera de l’embassament de Cúber ens dirigim cap a la font des Noguer, on seguim per la canal dels embassaments cap al coll des Coloms, on agafam el desviament cap a la font des Prat. Hem tardat quasi dues hores per fer els 8 Km que hi ha des de Binimorat a la font des Prat. Lo que demostra que el nostre cos no està al 100%, després d’aquests Kms de travessa que ja hem fet, i si volem arribar a Pollença mínimament bé, no el podem forçar molt. Arribat al Comellar des Prat, ara ens toca pujar-lo. Serà la pujada més forta, i quasi l’única del dia, però després dels desnivells fets ahir, sembla suficient. Tot i ser el tercer dia de travessa amb 1 hora hem fet els 3’5 Km de pujada fins al Coll des Prat i ascendit els 500 metres de desnivell. En el fons crec que no anam tan malament, prova d’això es que ningú ens adelanta mentre pujam. Baixam pel camí pedregós de Comafreda cap al coll de sa Bataia passant la font de sa Teula, la font de s’Hort i la font des Guix. Un munt de fonts en un parell de Km. Tan de bo n’hi hagués hagut qualcuna d’aquestes el primer dia. Arribats al coll el primer que veim és una taula buida que pareix que du els nostres noms escrits. Són prop la una del migdia, pel que decidim dinar allà gaudint del sol asseguts a una cadira. Mitja horeta més tard i amb una mica més de peresa ens tornam a posar en marxa. Per jo ara ve la part més crítica de cada travessa, un cop a Lluc sembla que Pollença està a la vora i encara ens queden quatre hores. Després de caminar un parell de dies quatre hores no és molt, encara que per jo, sempre ha estat el bocí que se m’ha fet més llarg. Sobretot la darrera hora i mitja, els darrers 7 Km, un cop passam el portell que dóna pas a la Vall d’en Marc on canviam el camí de terra per la pista d’asfalt. Una breu aturada a la font de Muntanya per fer la foto de grup, es tot quan ens aturarm fins arribar a Pollença. A mesura que anam avançant per l’asfalt les meves cames noten tots els Km i desnivells d’aquests dies però, sobretot, el gran desnivell de baixada que duim avui (més de 1300 metres), si a això li afegim la falta de motivació que vaig perdent per moments, el darrer tram d’aquest camí se’m fa etern. Pollença no arriba mai. A les altres travesses la motivació d’arribar a Pollença i haver acabat la travessa m’ajudava a superar aquest tram però aquest cop Pollença només és un poble de pas. Tot el contrari li passa a nen Pau, per ell ,arribar a Pollença, és acabar la travessa i pareix que això li dóna forces per accelerar la marxa. Entre: el cansament, la falta de motivació i la velocitat que han posat en Pedro i en Pau, i què per molt que vulgui no puc seguir, em fan pensar en aturar-me a Pollença i tornar a casa amb en Tomeu, quan vengui a cercar en Pau. Tot i que ho pens un parell de vegades en el fons, no estic convençuda del tot, se que no em perdonaré no haver-ho intentat un poc més. L’espina que em quedarà a dins, i la decepció amb mi mateixa per no haver-ho aconseguit , no em deixaran tranquil·la. Amb l’estat anímic per terra, a la fi, arribam a Pollença. Ens dirigim al bar de la rodona de Pollença, que ens ve de...
